Ahir vaig dinar amb els meus pares. A casa es parla de política com qui parla del temps, i a tomb de la refundació convergent, el pare va recordar la nit electoral del 20 de març de 1980. Les primeres eleccions al Parlament des de la recuperació de la democràcia, en què tothom (i tothom és tothom) donava per feta la victòria del PSC. El pare feia un parell d’anys que militava a Convergència i com que era apoderat, anava pels pobles del pla de Lleida amb el seu amic Antoni Domingo a recollir les actes. De poble en poble, i a mesura que anaven recollint dades de les meses, els dos Antonios s’anaven repetint cada cop més emocionats la mateixa frase: “Que no ho veus, Antonio? Antonio!! Collons, que podem guanyar!” Contra tot pronòstic, Convergència va guanyar les eleccions. I des d’aquella nit sempre ha estat la força amb més escons al Parlament de Catalunya (i sempre és sempre).
Avui es funda un nou partit. L’Antoni Domingo ja fa molts anys que va morir, i Catalunya és avui molt diferent de 1980. Convergència també: el partit que va liderar la reconstrucció d’un país vol liderar també la construcció d’un Estat. Desgastat pels anys, malmès pel cas Pujol, marejat per la velocitat dels temps que corren, més avesat a la tàctica que a l’estratègia, amb una estranya afició d’alguns pròcers a anar a la seva bola (hola, alcalde de Tortosa!)… CDC ha quedat desfasada i atrotinada. És un motor que ha rebut molta canya. Perquè també és el partit que ha posat la cara per a rebre bufetades totes les vegades que ha fet falta últimament. Qui més pateix la guerra bruta de l’Estat. I sense la determinació d’Artur Mas, avui el moviment sobiranista no tindria a les institucions la seva traducció política, almenys no de la mateixa manera. Perquè sense Mas i el moviment de CDC cap a l’independentisme no hi hauria un Carles Puigdemont president, però potser tampoc un Eduardo Reyes o un Lluís Llach diputats, ni una Carme Forcadell presidint el Parlament, ni un Antoni Castellà trencant amb Duran i Lleida. I hi haurà qui pensi que s’abusa del 9N, però amics, dels quatre imputats, dos porten corbata i les altres dues són tietes de qui alguns (fins i tot alguns que n’han viscut, d’aquest partit) fan tanta befa.
