Com va començar Hitler la Segona Guerra Mundial? Per alguna raó, no li venia de gust passar a la història com un impresentable agressor militarista: ell preferia imaginar-se com un pacifista, un líder que respectava les lleis internacionals…
Necessitava una excusa, davant del seu poble i del món. De manera que va buscar una vintena de greuges, més o menys agafats pels pèls, per envair Polònia. Però un va ser el definitiu: un comando de soldats alemanys es va vestir amb uniformes polonesos i va atacar l’estació de ràdio de Gliwice/Gleiwitz, a uns cent quilòmetres de Cracòvia i no lluny d’un poblet, aleshores insignificant, anomenat Oswiecim o Auschwitz… Des de la ràdio «ocupada» pels falsos polonesos es va emetre un confús missatge cridant a atacar Alemanya i, com a venjança, l’endemà mateix els nazis van començar la segona guerra mundial.
L’excusa és patètica, sí, però en el seu temps va ser suficient davant l’opinió pública alemanya, encara no totalment intoxicada pel nazisme.
Presentar una agressió com un acte de legítima defensa és un mètode més vell que anar a peu. Queda força bé, sobretot si l’agredit no pot defensar-se ni revelar la mentida.
Aquesta és, en essència, l’estratègia del «nucli dur» de l’Estat espanyol, format pel rei, pels polítics borbònics, pels grans senyors feudals del poder judicial, per les elits financeres i pel seu aparell mediàtic, encarregat d’excitar les baixes passions i el més primari patriotisme del poble espanyol, presumptament ferit i ofès i ansiós de venjança.
Un relat primitiu però eficaç. Alguna ment sofisticada pot qüestionar-ho: sí, val, però on són l’agressió i la violència? Cap problema. Si domines la propaganda, ui, perdó, volia dir la comunicació, no és massa complicat bastir un relat de violència a base d’uns quants fets hàbilment manipulats perquè semblin el que no són. N’hi ha prou amb unes tanques, unes multituds ferotges que es llancen contra els paramilitars, uns cotxes abonyegats, una funcionària fugint de l’enfollida turba saltant per les teulades…
Aquest és el relat, el «quod era demostrandum» que ja han decidit que està més que demostrat: la violència desfermada a Catalunya justificava passar a «Defcon 2», com a les pel·lícules. Just el pas previ a la declaració de guerra. Això és el que condueix a les presons preventives (o abusives?), als paramilitars, a l’aparell de repressió judicial, als exilis i a l’activació del míssil de l’article 155.
Però no és suficient, ja es veia a venir. No n’hi ha prou amb «bombes intel·ligents». La cosa és tan greu que reclama solucions més dràstiques.
I aquí arriba la clau de tot l’afer: la provocació.
Estan burxant per aconseguir que la realitat encaixi en el seu disseny ideal, el que justifica la solució definitiva, radical, expeditiva. A les nits, tenen somnis eròtics en els quals se’ls apareix una «Katalunia Ta Askatasuna». Ja ho intenten amb els CDR, ja, però no se n’acaben de sortir: els francesos dels «gillets jaunes» són molt més brutals i costa una mica d’homologar internacionalment, per creatius que siguin, la presumpta violència catalana. Cagada, vaja. De manera que han de seguir provocant, provocant i provocant fins que aconsegueixin el que busquen: un esclat d’autèntica violència, una ETA a la catalana que justifiqui el mantra «Catalunya és ETA». Aquell dia, que confiem que no arribi mai, tenen previst brindar amb xampany francès.
Aquest és el nus en el qual es pot deslligar o no el futur de Catalunya, la violència predissenyada per justificar una resposta brutal, el bombardeig massiu, la «blitzkrieg» que serà la mare de totes les batalles. Juguen a la incitació del terrorisme, per totes les vies possibles, sabent que ningú no els perseguirà per cometre un delicte claríssim segons les lleis espanyoles. Estan frustrats, no se n’acaben de sortir. Però insistiran i insistiran, cada vegada més emprenyats amb aquests catalans que no volen donar-los el gust de fer realitat la mentida del seu relat. Al judici, Rajoy, Santamaría, Montoro, els paramilitars i tots els que calguin insistiran en la mateixa línia, fins a l’avorriment: ells només responen, serenament, amb la llei a la mà, a la violència generada a Catalunya…
Pobres polonesos, que van gosar agredir l’Alemanya nazi i assaltar una emissora de ràdio. O això deia la propaganda nazi el 31 d’agost del 1939…
