Cap a finals dels 80 el meu pare, publicitari dels d’abans, gran dibuixant i molt bon redactor -creatiu en estat pur- davant de la proliferació inexorable de la informàtica va entendre que a l’agència calia invertir i fer que el personal aprengués a fer ús dels ordinadors si volia mantenir la competitivitat. Al cap de poc temps, feines que abans trigaven una setmana a fer-se es feien en poques hores.
Ell es resistia a aprendre a fer-los anar. Recordo el dia que, revoltant-se contra la necessitat d’entendre les noves capacitats de la seva pròpia agència i el sobreesforç que li comportava, va retronar, mentre els altres ens cremàvem les parpelles davant les pantalles: “Si es pensen que jo acabaré amorrat a una pantalla i dependré dels ordinadors, van fins! Amb mi, han fet tard!”.
Naturalment al cap de poc temps ja n’era un usuari com qualsevol altre, en part gràcies a l’invent de l’entorn Windows, els Apple i la progressió de l’internet i la velocitat de connexió. Com tots, va sucumbir a la revolució tecnològica i va passar a ser-ne tant víctima com beneficiari en tots els ordres de la vida.
D’ençà d’aleshores els canvis no han estat sols de tecnologies. Han estat fins i tot de mentalitat, i avui pot semblar incomprensible una actitud com aquella. Però realment ens hem transformat de dalt a baix, tenim absolutament integrades noves actituds i aspiracions, exigències col·lectives i formes d’entendre la vida. El progrés vinculat a la comunicació global és un fet: idees, modes, tendències, corrents polítics… Radical i imparable.
Un dels conceptes que s’han instaurat com a fruit de l’evolució a les societats modernes és la transparència, que s’aplica a molts àmbits i en general considerem positiva. Però que també pot tenir usos “perversos” o que aplicada indiscriminadament pot suposar un excés. “Si no hi ha res a amagar, que no s’amagui res” és una frase molt bonica que vaig sentir en una falca publicitària, que apel·lava directament als sentiments. Era una campanya de l’Associació per a la Defensa dels Drets dels Animals, per demanar que es vigili i es controli que, als escorxadors, es compleixin totes les normatives per evitar vulneracions dels drets dels animals en el moment de la mort per passar la cadena alimentaria humana.
La Vida no és sempre una cosa feliç i angelical, paradisíaca i harmònica. Els éssers vius en devorem els uns als altres, els humans i les bèsties, i les plantes competeixen també entre elles per ocupar la terra amb les arrels o per veure el sol. Els insectes i els microbis vistos de prop són la crueltat més absoluta i descarnada. A l’interior de cada persona, milions d’animalons es baten entre ells i es devoren i, quan guanyen el “bons” estem sans i quan no, morim i patim de mala manera. I tot i així sovint ens oblidem d’aquestes veritats. Els humans tenim molt desenvolupada la capacitat de tenir sentiments i l’esperit de col·laboració social, i som capaços de dur-los fins a l’infinit. Hem interioritzat el sentit de responsabilitat no sols envers la raça humana, sinó també cap als altres éssers vius. L’instint de protegir el planeta com a societat global ja no ens és aliè. El progrés de la humanitat ens ha donat tal superioritat sobre els altres éssers que ens imposem límits a la capacitat devoradora per, com a mínim, vigilar que l’avantatge que tenim sobre ells no els aniquili o no els faci patir inútilment.
“Si no hi ha res a amagar, que no s’amagui res”. Transparència. Un concepte que aplicat sobre els aspectes relacionats amb els afers públics és una forma d’evitar abusos per part d’aquells que tenen la capacitat de fer ús del poder. Les noves TIC ho faciliten. Que lluny queda aquell moment en que hom podia dir “Si es pensen que jo acabaré amorrat a una pantalla d’aquestes…”. El triomf arrasador de les TIC permet la transparència en els afers públics i també s’afavoreix amb la nova filosofia del “open data” -posar la informació governamental a disposició del públic per facilitar la responsabilitat i la participació, empoderar als ciutadans, ajudar les petites empreses o crear valor. L’apertura de les dades pot contribuir a la millora de l’educació, de les polítiques públiques i a la construcció d’eines per a resoldre problemes. Si us interessa visiteu http://governobert.gencat.cat o busqueu com fa pública la informació el vostre ajuntament.
Segur que tots això ens fa millorar. Però com sempre passa, cal aplicar les coses amb mesura i amb sentit comú. La frase “Si no hi ha res a amagar, que no s’amagui res” sona bé, i aplicada a l’objectiu que persegueix la campanya de ADDA és l’expressió del sentiment humà de responsabilitat envers la societat global d’essers vius. Però també espero que aquestes càmeres estiguin operades i restringides als organismes inspectors i no que acabin generant un espectacle cruel i macabre accessible a tothom en qualsevol moment. Que no caiguem en el “bonisme” exacerbat i irracional. Ja tenim massa pantalles amb exemples de transparències que no em semblen ni edificants ni necessàries.
El progrés vinculat a la comunicació global -idees, modes, tendències, corrents polítics…- reclama la transparència i ens pot facilitar coses tan impressionants com la “intel·ligència col·lectiva”, sí, però no oblidem que, com passa amb d’altres temes més personals i íntims, de vegades la bona transparència, la que resulta més inspiradora, suggerent i útil, és aquella que ens permet intuir i saber què hi ha al darrera i no pas la que ho ensenya tot tal com és directa i obertament.
