Hi hagué un temps quan arribàvem al mes d’agost les coses s’aturaven i cessava la política fins a nou avís. Avui amb un procés sobiranista en marxa, això ja no és humanament possible. D’entre els més malpensats trobem qui apunta que amb l’arribada de l’agost ens arribarà l’oferta enverinada, matriu de divisió catalana, que encara a hores d’ara es fa esperar. I és clar, en els temps esperitosos que corren tot podria ser. Ara bé, cal argumentar que Rajoy arriba a la segona volta de la legislatura, molt menys ferit o consumit del que hom podria imaginar-se després d’uns inicis de legislatura realment durs. I aquest fet li pot donar força per fer front a la consulta i no cedir ni gota davant les exigències catalanes. Cal admetre, que la seva estratègia de fer-se l’orni, de ni dir ni deixar de dir i fer veure que la cosa no va amb ell, obté els seus resultats. Ja sabem que la dreta espanyola, especialment, gestiona molt millor, que no pas l’esquerra, les misèries o, imperfeccions per ser més suaus, humanes. I Rajoy amb el seu estil “galleguitzant”, allunyadíssim de la confrontació aznariana, va fent mentre d’altres partits com el PSOE es van fonent. La victòria del nou secretari general -un tal Sánchez ens podria dir Arzalluz- pot servir per tapar algun forat i crear alguna expectativa dins la família socialista; però no sembla pas, una opció creïble i de futur que pugui espantar o posar en perill al govern del PP. De moment aquest madrileny, apunta unes grans i sorprenents maneres de nou Zapatero. Temps al temps, en qualsevol cas. La política espanyola també sorprèn, i de quina manera.
Dels socialistes catalans podríem dir, tres quarts del mateix. Iceta representa tant la renovació del partit socialista, com ho podrien fer l’Alexanko o en Migueli com a nous centrals d’un més que necessitat Barça. Com sigui, ja s’ho faran i si l’Iceta ha de pilotar el canvi, doncs en Sala, en Corbacho i en Montilla han de ser, en coherència, les seves primeres espases en els aires i anhels renovadors. Ara però, no els ha calgut paquistanesos, ja que només hi havia una única i presentada llista. Aquest és un concepte de primàries molt sui generis però que, compte, podria acabar creant escola. D’altres formacions com Convergència, caldria que aclarissin la seva estructura de comandament si és que no volen continuar amb un perillós descens de suport electoral amb un gran i greu transvasament cap a Esquerra. A aquesta darrers qui els ha vist i qui els veu després del final de l’etapa Puigcercós. A casa nostra, les coses ja no són eternes, com semblava que ho eren abans, i això també ens hauria de fer reflexionar sobre el procés sobiranista i el seu imprevisible tíming. No disposem de tot el temps del món si volem guanyar. Fóra bo retenir aquesta idea a la memòria i deixar de pensar, plàcidament, que el temps juga sempre al nostre favor. El temps juga sempre a favor del fort, no pas del dèbil.
A Catalunya els partits que recolzen el dret a decidir aviat es trobaran amb la necessitat de fer un pas al front. Davant la presumible negativa de l’Estat a acceptar la consulta tindrem dues possibles opcions: convocar el poble a votar igualment o ajornar el referèndum i avançar unes eleccions que rebran, el ressonant nom, de plebiscitàries. Sembla que, darrerament, aquesta opció va prenent força, però es tracta d’una bona opció? Probablement no, entre d’altres coses perquè ben difícilment s’assolirà que les diferents formacions puguin anar plegades. I, d’altra banda, no serà fàcil que des de fora es pugui visualitzar que es tracta d’un referèndum “encobert” enlloc d’unes “eleccions normals”.
Com dèiem abans, la hipotètica tercera via ens sobrevola i, arribat el cas, pot posar a prova a aquells que recolzen l’opció del dret a decidir però no pas l’anomenat “si-si”. Caldria fer un esforç de claredat i valentia. Que Escòcia voti i nosaltres no, que ningú ho dubti, és una imatge que fa mal a una Espanya caiguda del pedestal dels triomfadors. Però per deixar en evidència, als nostres adversaris que no volen que votem, hem de ser capaços d’arribar fins el final. Altrament restaríem immersos en aquelles mitges tintes o terceres vies que és el que esperen els nostres enemics intel·ligents i pragmàtics. Fins ara, Espanya aquests dos mots, els ha practicat poc, però pot no ser sempre així i hem d’estar preparats pel pitjor. I el que ens pot fer més mal, és una nova ensulsiada reformista i autonomista que, no pas que ara, ens tornin a tancar la porta de les nostres aspiracions nacionals i democràtiques. Bon estiu!
