Tinc un amic que té un màster en saviesa popular i una de les seves màximes és que tot té un preu en aquesta vida menys la dignitat. I que, en política, es pot fer tot excepte robar i mentir.
Faig la referència perquè aquesta setmana va complir-se el cinquè aniversari de la promesa de Maria Teresa Fernández de la Vega -del castell de Montjuïc estant- d’anul•lar el judici contra el President Companys. Transcorregut tot aquest temps no només la cancel•lació no s’ha produït sinó que el Ministre espanyol de Justícia, Francisco Caamaño, li va lliurar a la néta del President assassinat un paper en què hi diu que la seva condemna va ser il•legítima. Vaja, una mena de diploma amb tanta utilitat pràctica com un del Club Súper 3 en què el Govern espanyol constata que és l’únic afusellament d’un president escollit democràticament a Europa i que és injust. Han hagut de passar 30 anys de democràcia a l’espanyola per a què s’arribés només a aquesta conclusió?
Amb la memòria històrica va passar exactament com amb l’Estatut: tot reduït a la meitat de la meitat. La llei estatal que havia de donar resposta als represaliats pel franquisme no va atendre una de les principals reivindicacions de víctimes i familiars com era anul•lar els judicis sectaris dels tribunals franquistes. Que quedés clar per a la història que allò no era justícia sinó venjança i genocidi. A Alemanya i Itàlia sí que es va poder fer però a Espanya ja es veu que no és possible. Tota una ISO de l’estat de qualitat de la salut democràtica espanyola.
Algun comentarista deia aquesta setmana que això de l’anul•lació de la causa contra Companys no servia per a res. És una afirmació a l’altura d’aquelles que fan sovint a Madrid que això de la memòria històrica és revengisme. Si no som capaços de tancar les ferides d’una guerra de manera clara i assenyalant per a la història les víctimes i els botxins és que la guerra, en el fons, no ha acabat. I no s’hi val allò de diluir responsabilitats afirmant que ‘als dos bàndols es van cometre excessos’. Senzillament perquè un dels dos té la responsabilitat d’haver-ho començat tot amb un cop d’estat que va arrabassar per la força de les armes el govern que el poble havia escollit a les urnes.
L’eterna divisió entre les dues espanyes és una mostra més que no podem seguir en un estat que és incapaç de tancar amb dignitat i justícia el seu passat més recent. Podrem negociar allò que fem però no allò que som. El Govern de Catalunya té l’obligació de no deixar la petició d’anul•lació de la causa contra Companys com una declaració de bones intencions i una foto. I és que si ens deixem afusellar la dignitat dels nostres presidents és que no som un poble digne.
