Sembla ser que a principis de febrer arriba el judici. El President Torra diu que amb la sentència ens ho juguem tot. Exagera, si per jugar-s’ho tot hem d’entendre que la no acceptació d’una sentència previsiblement inculpatòria hauria de comportar un trencament absolut amb l’actual estat de coses. No detecto en l’ambient cap precipitació política previsible, però sí un conflicte polític llarg i potent. Ni més ni menys que com en la resta de territoris que al món aspiren a l’autodeterminació. I en aquest context, el judici marca un punt d’inflexió política molt important que comportarà conseqüències. No estem en condicions de saber quines seran. Però convindria preparar-nos per controlar-les tant com sigui possible un cop s’esdevinguin.
El més preocupant, però, és que hores d’ara al voltant del judici hi ha un clima enrarit. A la disputa estratègica independentista s’hi sumen els càlculs electorals dels diferents partits com un element distorsionador de la necessària concentració en el judici. Perquè si bé és perfectament legítim que cadascú interpreti políticament el moment com millor cregui convenient, i que d’acord amb aquesta interpretació hi hagi una aposta electoral, és irresponsable que la posició de cada part sigui secundada amb una munió de reaccions maldestres i insultants entre adversaris que de tota manera estan condemnats a entendre’s en allò essencial pel que fa al nostre marc nacional.
Una d’aquestes qüestions essencials és el procés judicial, en què els protagonistes seran els presos i les preses. El conjunt del col·lectiu empresonat ha afirmat recurrentment que afrontaran un judici amb continguts de defensa política, una defensa que busca fer entrar en contradiccions insuperables l’Estat. En aquest punt totes les defenses coincideixen. En això els presos i les preses van plegats. En conseqüència, fora dels murs de la presó i les barreres de l’encausament, a nosaltres ens toca fer el necessari perquè les veus de les persones encausades puguin ser escoltades nítidament, fora de les turbulències dels tacticismes de partit a l’avantsala de les eleccions, i dels estirabots habituals dels qui competeixen a veure qui és més independentista. Els presos i les preses es mereixen un respecte escrupulós. Sembla mentida que en aquest país això costi tan d’entendre.
Carregar piles contra uns presos en favor d’uns altres, atacar des de fora de la presó les suposades intencions ocultes dels que hi són, inventar rendicions des del sofà a cop de mòbil, o bé menysprear alegrement determinats presos acusant-los d’assumir la seva condició d’hostatges (per la qual cosa, s’entén, serien proclius al bescanvi del dret a l’autodeterminació per la seva llibertat), són expressions que mostren una irresponsabilitat patològica i que tenen com a conseqüència immediata l’afebliment de les pròpies posicions polítiques alhora que afermen les de l’Estat. Això és de manual i és una autèntica vergonya.
Aquest judici és una oportunitat per poder explicar públicament, més enllà del nostre país, que la causa és un monumental invent orquestrat en el marc d’una campanya repressiva perfectament dissenyada per acabar amb l’independentisme polític i, de retruc, amb tothom qui pugui defensar el dret d’autodeterminació. Mirem d’enfrontar-nos-hi amplificant la veu dels presos i les preses, deixem-los parlar, ara que per fi els podrem escoltar directament. Complementem les seves veus amb episodis massius de mobilització, de màxima participació i pluralitat política. Garantim-ho, perquè si al voltant del judici cadascú va tàcticament a la seva bola i s’instrumentalitzen els encausats segons el benefici que poden reportar a les diferents faccions polítiques independentistes, haurem fet petita i mesquina l’oportunitat de confrontació política general que ens proporciona el moment judicial.
En aquest mateix sentit, el judici també s’ha de poder convertir en una oportunitat per recuperar el prestigi perdut de l’independentisme. L’hem perdut força, sí. Perquè darrerament ha passat que el camp independentista s’ha centrat en excés en els retrets (conceptualment molt diferents a la lliure discussió i a l’autocrítica) i la profusió descontrolada d’emocions tòxiques. L’independentisme és plural, encara més si ampliem la mirada a tot el camp favorable a exercir el dret d’autodeterminació. Aquest fou l’esperit de l’1O, no ho oblidem, jornada en la que convergírem gent de tota mena, no únicament independentistes. L’àmplia mobilització popular de l’1 i el 3 d’octubre, així com el substrat social d’aquest país que confirma que hi ha al voltant d’un 80% de la població disposada a resoldre políticament el conflicte, són els eixos referencials de les mobilitzacions que han d’acompanyar les veus dels presos i les preses.
