Administració pública, fiscalitat i renda individual universal

"La RIU simplificaria el sistema de pensions i els innumerables ajuts i subsidis de tot tipus que caracteritzen el que coneixem per Estat del benestar"

Implantar la Renda Individual Universal (RIU) forma part del canvi de paradigma econòmic del que parlava en l’anterior article. Les condicions per a implantar-la i les seves conseqüències, que son moltes, canviarien radicalment, per una banda, la fiscalitat i, per l’altra, l’estructura i el funcionament de l’administració pública. En poques paraules, seria: simplicitat i desburocratització, dos objectius dels que fa temps en parla molta gent, fins i tot alguns polítics (sobretot quan s’acosten eleccions) i que, malgrat tot, no hi ha manera de fer-se realitat. Amb la RIU arribarien inexorablement.

En teoria, la tecnologia d’informació, comunicació i participació que tenim a l’abast havien d’ajudar-nos a agilitar i facilitar els tràmits burocràtics i aprimar l’administració pública, però, en la pràctica va en el sentit contrari, degut a l’increment en la complexitat de l’entramat polític i administratiu (per exemple, en qüestions relacionades amb la protecció de dades, l’administració actua amb molta cura mentre que cada cop més empreses privades les tenen).

A l’hora d’establir criteris per a calcular l’import d’aquesta renda universal, sembla lògic que ha de cobrir les necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, vestit i calçat, energia i aigua, són les principals) de qualsevol persona, en la franja d’edat/necessitats que es trobi, doncs, no són iguals les d’un infant, adolescent, jove que viu sol o amb els pares, persones adultes del nucli familiar, ...   

Partint de que a la RIU se li aplica una taxa fiscal zero –cosa que sembla del tot lògica i coherent i que també simplifica molt el sistema de recaptació-, hi ha experts que proposen fórmules basades en l’aplicació d’un únic tipus impositiu a les rendes del treball. No sembla massa just en països, com el nostre, amb un ventall tant ampli de salaris. El principi d’equitat aconsellaria una escala progressiva basada en múltiples de la RIU, de manera que a cada tram (2-RIU, 3-RIU,....X-RIU) se li apliqués un tipus creixent, que fixaria cada govern en funció de les necessitats pressupostàries i de les polítiques que proposi. A més de la simplicitat, agilitat i eficiència de l’administració pública, la RIU comportaria molta més transparència i equitat. (l’ any 2019, l’administració pública de l’Estat espanyol suposava el 41’9% del PIB, cosa que, només a simple vista i sense entrar a fons en el que això representa, ja es veu que és insostenible).

En l’àmbit de l’administració pública, la RIU simplificaria el sistema de pensions i els innumerables ajuts i subsidis de tot tipus que caracteritzen el que coneixem per Estat del benestar. No vol dir que siguin excessius ni que quedin eliminats tots de cop, però sí que una part significativa quedarien substituïts ipso facto per la implantació de la RIU. Els dos més importants i, alhora, els que representen el volum econòmic més important són les pensions i el subsidi d’atur (el 2018 van representar quasi un terç del pressupost de totes les administracions públiques de l’Estat espanyol i hem de suposar que enguany, aquest percentatge serà clarament superior). També substituiria, les subvencions a menjadors escolars, les ajudes de dependència i moltes altres (les que sobrepassin la quantia de la RIU es convertirien en complements, alguns de temporals –mentre subsisteixi la causa que els va originar- i altres de permanents com, per exemple, les pensions de les persones treballadores que tinguin dret a una pensió superior a la RIU aplicable a la franja de jubilació). Només amb el que tot això representaria de simplificació de tràmits, la reducció de burocràcia i de terminis seria considerable.

Altres experts defensen que el cost de serveis bàsics generals, com poden ser l’educació i la sanitat, també s’integrin en la RIU. Això podria representar l’entrada del procés de privatització d’aquests serveis públics i, per tant, a un tracte desigual. La proposta intermèdia de fer conèixer a cada usuari el cost que representa cada plaça escolar o l’atenció sanitària pot ser la més convenient per ajudar a valorar, protegir i fiscalitzar el sistema públic de serveis bàsics i, molt probablement, a portar-nos cap a la concertació público-social com a sistema eficient de prestació d’aquests serveis.

En un article com aquest no es pot entrar en gaires detalls. però, amb voluntat de plantejar les grans qüestions relacionades directament amb la RIU, apuntarem les primeres respostes a la pregunta que plana per damunt d’aquesta proposta: com es paga tot això?

Una vegada s’hagi considerat el que no s’han de pagar de pensions, atur, ajuts socials, subvencions, etc. i l’estalvi derivat de la simplificació de l’administració pública (així com molts altres serveis derivats de conductes antisocials o patològiques degudes a la manca de recursos), veurem que l’increment de la despesa pública no és tant important com pot semblar a primer cop d’ull. En un funcionament diguem-ne clàssic del sistema pressupostari, entrarien en joc mesures com l’eliminació dels avantatges fiscals dels SICAV’s, l’impost sobre el patrimoni o sobre grans capitals, la revisió de l’impost de successions, les taxes sobre transaccions financeres o, ja amb una visió més de futur sostenible, sobre l’ús d’energies fòssils i, evidentment, lluitar contra l’evasió i l’elusió fiscal, així com per la desaparició dels paradisos fiscals (cosa que només serà factible amb un canvi radical del sistema financer mundial, no ens engnayem...).

 

Moltes d’aquestes actuacions són necessàries, i ho són de fa temps, però si parlem de canvi de paradigma econòmic, aquest canvi també ha d’arribar a tot el sistema de generació de recursos públics per a fer front a les necessitats derivades de les polítiques que correspondran a l’administració pública i que van més enllà del manteniment de l’Estat del benestar tal com l’hem conegut fins ara.

Ara i aquí només podem apuntar alguns temes que podrien formar part d’aquest canvi de paradigma i que desenvoluparem en el proper article: un sistema impositiu que gravi especialment les activitats econòmiques que atemptin directament contra l’equilibri entre el medi natural i les activitats humanes i que, en bona part, s’hauria de destinar a I+R+D per a substituir aquestes activitats per altres d’economia verda o blava. Però, també, hem de pensar en un sistema que gravi l’apropiació privada de recursos que són públics (terra, aire, aigua,...)  i en un canvi del sistema monetari que introdueixi la moneda d’ús intern, de la que ja en vam parlar en un article anterior d’aquesta sèrie, amb la finalitat  de poder regular, des del primer nivell de governança, el funcionament del mercat intern -del que podríem anomenar km0, o kmCAT en el nostre cas - en tots els sectors productius i amb la que, lògicament, s’hauria de fer el pagament de la RIU i d’una part dels sous de la població activa. 

Si no volem ser, definitivament, dependents del tot, hem d’encetar un debat que permeti avançar-nos al que, més d’hora que tard, acabarà passant  en el sistema monetari i econòmic global. Si no es té clar l’horitzó, per molt difícil que sembli, serà impossible trobar el camí per acostar-nos-hi...

 

Comentaris