Dues presons porten, al nostre país, el nom de Model. Es tracta de la de València i la de Barcelona. El centre penitenciari per a homes de la ciutat del Túria va començar a ser construït el 1889 i s’acabà el 1901, segons un projecte arquitectònic de Joaquim Maria Belda, del qual és també la Casa de Beneficència i la restauració del Teatre Principal. A la Model valenciana, el 1993, el director de cinema L.García Berlanga hi filmà la pel·lícula Todos a la cárcel. La Generalitat Valenciana hi treballa en una remodelació en profunditat i un ús públic com a seu futura de diferents Departaments del govern, en un edifici que aspira a ser emblemàtic i que durà el nom de 9 d’Octubre. A Barcelona, la construcció s’inicià el 1887 i no s’inaugurà fins al 9 de juny de 1904, seguint el projecte del barceloní Salvador Vinyals, autor també del Teatre Novedades i de la primera restauració del Liceu, i el tarragoní Josep Domènech, de qui són també el Teatre Poliorama, l’Observatori Fabra i el palau Muntaner, que, avui, acull la Delegació del govern d’Espanya a la capital catalana.
Paradoxalment, el nom de Model tenia la pretensió de simbolitzar una política penitenciària realment modèlica, però el desig inicial mai no es va arribar a complir. La sobreocupació de població reclusa va ser aviat una pràctica habitual, inicialment lligada a les vicissituds polítiques de cada època, però més tard, amb la crisi econòmica, el tràfic de drogues i les noves formes de delicte van disparar-hi el nombre de presos concentrats. Un dels primers polítics contemporanis que hi passà fou Josep Pous i Pagès, el 1908, però també el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, el dirigent sindicalista Salvador Seguí, Noi del Sucre, l’advocat dels treballadors Francesc Layret o l’anarcosindicalista i futur ministre Joan Garcia Oliver. El futur president Lluís Companys hi fou empresonat en diferents etapes de la seva vida, ja en la dictadura de Primo de Rivera. Més tard, el 1930 per haver participat en les protestes per l’expulsió de Francesc Macià i pels fets del 6 d’octubre. En aquest darrer cas, compartí captiveri amb Ventura Gassol, futur conseller de Cultura, Joan Comorera, futur secretari general del PSU, o el republicans Martí Barrera i Joan Lluhí i Vallescà, com abans ho havia fet amb Àngel Pestaña, anarcosindicalista, o Emili Granier Barrera, socialista independentista.
A la postguerra, els presos s’hi arraïmaven i les penes de mort s’hi succeïen amb regularitat, sobretot els primers anys quarantes. Molts dirigents antifranquistes hi van passar i alguns van, fins i tot, imprimir-hi clandestinament la seva propaganda comunista, anarquista, catalanista o republicana. Helios Gómez, l’artista d’avantguarda orgullós de la seva condició gitana i andalusa, hi passà vuit anys i, el 1950, hi pintà uns frescos a la cel·la, coneguts com la Capella Gitana, mentre l’anarcosindicalista Saturnino Carod, cap de la columna Carod-Ferrer durant la guerra, hi complí bona part dels 25 anys de condemna. El 1936, en esclatar la guerra i la revolució, hi van ser reclosos el falangista Luys Santa Marina, el futur alcalde J.M. de Porcioles i el també franquista Santiago Udina Martorell i al llarg de la història del centre n’han estat interns futurs presidents de la Generalitat, vicepresidents, consellers, diputats a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, juntament amb batlles i consellers municipals. Lluís M.Xirinacs protagonitzà dies de vaga de fam per l’amnistia, davant la Model, a principis de la transició, enfront d’un edifici on s’executaren 40 sentències de mort a garrot vil. La primera fou el 1908, amb Joan Rull, membre d’una família anarquista i, alhora, confident de la policia, i la darrera el 1974, en el cas de Salvador Puig Antich. El membre d’ETA Juan paredes Manot, Txiki, hi passà les darreres hores abans de ser afusellat i aquest mateix centre penitenciari ha conegut la delinqüència de la misèria, amb el Vaquilla, i la dels empresaris exemplars, amb Javier de la Rosa.
A la Model s’hi han escrit pàgines d’heroisme i de maldat, de bellesa i de tragèdia, d’humanitat i de solidaritat i tots els que hi hem passat, des d’unes poques setmanes fins a molts anys, en recordem exemples concrets i moments per a no ser oblidats. No he acabat d’aclarir del tot quin serà el futur de l’actual edifici de la Model, però si de mi depengués el fotria enlaire. En el seu lloc, podrien alçar-s’hi escoles, biblioteques o centres cívics, però també, i sobretot, un gran espai verd, un pulmó de vida al centre de la ciutat, amb bancs per seure i equipaments per als infants, un indret on els més grans puguin recordar i els més joves imaginar el seu futur amb llibertat. Quan aquest dijous la Model tanqui per sempre, 113 anys després d’haver-se construït, recordaré la detenció que m’hi va dur, la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, el 1973, però, sobretot, imaginaré un demà sense repressió, ni misèria, ni discriminació. Perquè tots tenim dret al somni.
