Josep Guardiola va començar el setembre de 2008 a parlar en català a les rodes de premsa posteriors als partits del Barça. Va iniciar-ho a l’estadi de Los Pajaritos, a Sòria, a l’Espanya profunda. Primer responia les preguntes en castellà i després les doblava a la seva llengua per als periodistes catalans. Normalitat.
Ja cap a final de temporada va seguir la pregunta d’una corresponsal guiri que li preguntava per la incidència del Barça a Catalunya. ‘Hòstia! hauries de venir a viure aquí per entendre-ho. Catalonia is a big, big nation‘. Amb un somriure. Amb anglès. Amb normalitat.
El darrer episodi -magistral- el d’aquesta setmana a Kíev. El triplet de la normalitat.
I aquest diumenge la victòria de la normalitat ja ha guanyat el primer escrutini. Els sobiranistes ja no són els descamisats, els que cremaven contenidors al vespre de l’Onze de setembre a plaça Catalunya o els que només escoltaven música en català. La reivindicació de tenir un estat propi ha experimentat un creixement exponencial en transversalitat política i interclassisme social. Però no n’hi ha prou.
Els meus cosins de Nou Barris deien fa quinze anys que si mai manava Esquerra Republicana els expulsarien de Catalunya per ser descendents d’espanyols. Després de sis anys d’Esquerra governant i amb el ‘Catalunya som tots vinguem d’on vinguem i parlem el que parlem’ encunyat per Carod han admès que allò era falso de toda falsedad.
El repte a partir del dilluns 14 de desembre és aquest: portar les consultes sobre la independència més enllà dels 160 municipis de la Catalunya catalana on es celebraran aquest diumenge. Amb tacte i tocant de peus a terra. Sense pressa però sense pausa. Amb arguments irrebatibles per qualsevol que es consideri un demòcrata. Com ho fa Pep Guardiola.
Els meus cosins de Nou Barris han perdut la por als independentistes. Ara cal que siguem capaços d’implicar-los en aquest pols entre els qui estem per la democràcia i els qui no. I que hi vegin una utilitat pràctica a això de l’estat propi. Entre els independentistes n’hi ha bastants que volen que es proclami la independència demà mateix però són molts menys els disposats a fer l’esforç de construir la majoria social que la faci possible. Un independentisme que vagi més enllà d’organitzar actes per a convençuts i aquelarres d’autoexcitació permanent.
El 13-D hauria de suposar per al conjunt de l’independentisme l’adéu definitiu a la marginalitat i el guettisme i la benvinguda a la normalitat. Són temps d’esperança que requeriran més seny que rauxa per gestionar aquest capital humà acumulat. El primer esgraó s’ha pujat i amb nota. Estem d’enhorabona.
