Un dels efectes positius de l’1-O –i tot el que ha passat al seu voltant– és que han caigut moltes màscares i la gent s’ha mostrat, finalment, tal com era. Ha passat a Catalunya i ha passat a Espanya i convindria analitzar-ho molt a fons si volem projectar un futur diferent per al nostre país. Sense ànim d’ofendre, em semblen molt superficials –des del punt de vista analític– la majoria de crítiques i d’autocrítiques que he sentit. Segurament, encara cal deixar reposar els esdeveniments un temps per a poder-los disseccionar amb la profunditat i la ponderació adequades.
Amb Europa, passa el mateix. A casa nostra, sembla sacrílega qualsevol opinió que qüestioni la Unió Europea, però és peremptori que ens espolsem aquestes restriccions mentals: no crec que algú sigui menys europeista pel fet d’expressar què li desagrada d’Europa o de les seves institucions.
Encara que s’han sentit moltes veus de polítics europeus reclamant que Catalunya pogués votar o condemnant la violència policial, els governs i les institucions comunitàries han fet costat al govern espanyol d’una manera gairebé unànim i amb pocs matisos. Aquesta és l’Europa dels estats i els estats es protegeixen entre ells.
La primera conseqüència pràctica és que la ciutadania europea no t’atorga cap dret real pel fet de tenir-la. No serveix de res clamar que es vulneren els teus drets si l’estat corresponent diu que s’apliquen les lleis del país. És cert que tens la possibilitat de pledejar per la via judicial fins al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però és un camí lent i tortuós. Que les institucions comunitàries reaccionin d’immediat en defensa dels drets dels ciutadans europeus, tal com voldríem molts, és una expectativa il·lusa. En aquesta qüestió tan fonamental, manen els estats.
Aquesta preponderància dels estats, que es consolida cada vegada més, genera la convicció als dirigents comunitaris que, com més socis amb veu i vot, més difícil negociar i arribar a acords. Recordo l’argument que Juncker donava com a definitiu: si tothom fes com Catalunya, Europa tindria 80 o 90 estats i això seria ingovernable. Dubto que fossin tants, però, en tot cas, si la xifra d’estats creixés no faria inviable la Unió Europea sinó el model de governança que existeix a l’actualitat. És aquesta necessitat d’haver de repensar el model per a donar cabuda a tota la diversitat sociopolítica europea el que els causa paüra i, per tant, reaccionen defensant l’actual com l’únic viable i oposant-se a qualsevol iniciativa que el pugui trastocar.
Paradoxalment, amb aquesta defensa tancada de l’Europa dels estats es trasllueix el predomini d’una filosofia dels fets consumats: si has aconseguit ser un estat –amb violència o sense, amb referèndum o sense, amb unilateralitat o sense…– abans d’ingressar a la Unió Europea, pots ser benvingut. En canvi, si ja estàs dins, t’has d’aguantar i assumir el teu estatus “regional” com a intocable.
En definitiva, aquell debat de fa uns anys sobre si havíem d’avançar cap a l’Europa dels ciutadans o cap a l’Europa dels pobles ha esdevingut obsolet abans de resoldre’s: s’imposa l’Europa dels estats –i dels estats actuals. A més, molts d’ells estan impulsant processos controvertits de recentralització del poder –ho va intentar Renzi a Itàlia, Valls a França, Rajoy a Espanya…– davant una Comissió Europea que s’ha limitat a repetir la seva lletania més famosa: és un afer intern.
Es podrà dir que, malgrat tot, s’avança cap a una major unitat europea –amb la unió monetària, amb la unió bancària, amb la negociació conjunta d’acords de lliure comerç, amb la política de defensa… Són innegables aquestes iniciatives, però totes elles tenen un factor comú: la cessió de sobirania dels estats no es cap a òrgans comuns de base democràtica sinó cap a òrgans de caire tecnocràtic, sense rendició de comptes a la ciutadania i governats per alts funcionaris designats pels estats.
Per a aquells que vam ser educats en l’ideal d’Europa com a espai de llibertat, de diversitat, de democràcia, de prosperitat i de solidaritat, aquest bany de realisme pot ser dramàtic, però és crucial. Cal dir adéu, per ara, a l’Europa que somniàvem. No sé si ho hem de fer perquè els actuals dirigents europeus han traït els ideals originaris o perquè nosaltres vam tenir la necessitat de dibuixar-nos una Europa utòpica que, en realitat, no existia.
Sigui com sigui, ara l’hem pogut descobrir en tota la seva nuesa. I seria saludable encarar les nostres relacions futures amb Europa tenint present el que és i no el que ens agradaria que fos.
