Cristiano Ronaldo és un dels millors jugadors de la història del futbol. Físicament insuperable, ràpid, bon rematador, amb olfacte de gol i amb un rosari d’èxits col·lectius i individuals pràcticament incomparable. Sense anar més lluny ha guanyat tres Copes d’Europa seguides (sí, encara li dic així) i una Eurocopa amb Portugal. Una sel·lecció prou mediocre com per valorar l’enorme influència que té Cristiano en els seus equips. A més, Cristiano ha estat un jugador ideal pels valors del Real Madrid. Un home segur de sí mateix fins a nivells insultants. Exactament com l’equip de la capital d’Espanya. Arrogant, superb i orgullós dels seus èxits esportius més que no pas de pretesos valors indemostrables. Cristiano es va casar amb el club perfecte. No és pas casualitat que a Anglaterra jugués al Manchester United, un club que comparteix certs tics amb el Madrid i que el fan igual d’odiat que l’equip de Florentino. Però malgrat tot això, Cristiano ha estat i és un dels millors jugadors de tots els temps. Comparable, pel Real Madrid, a Alfredo Di Stéfano, l’home que va canviar la història d’aquest club per sempre. Cristiano ho ha fet, encara que no ens n’adonem perquè els culers (sí, soc culer) som incapaços d’acceptar i metabolitzar la nostra pròpia glòria. El Madrid de Cristiano va haver de competir amb el millor Barça de la història i contra un dels millors jugadors de l’univers. A Cristiano li ha tocat conviure amb un Barça còsmic i trencar-se la cara contra Messi, un jugador tan meravellós que és impossible comparar-lo amb cap altre futbolista. Davant del pitjor panorama possible, Cristiano ha trencat rècords.
El pitjor de tot plegat és que els catalans som tolerants amb pràcticament qualsevol cosa excepte una concreta i específica: que els rivals siguin millors que nosaltres. Per alguna raó cultural que ara no sé els ciutadans de Catalunya admirem, per sobre de qualsevol cosa, l’excel·lència. Fer les coses ben fetes. Ser bons en el que fem. Per això la narració d’un Barça triomfal, un Messi intocable i una filosofia de joc immaculada encaixa amb el que esperem, els catalans, de nosaltres mateixos. Igualment, dins la nostra lògica narrativa, els catalans esperem que el Madrid, el gran rival pels que som culers, assumeixi tots aquells tòpics que adjudiquem injustament als rivals de la capital d’Espanya. Esperem que visquin dels diners en comptes de la filosofia. Del joc directe i lleig en comptes del toc i la combinació al mig del camp. Desitgem que comprin els seus jugadors a preu d’or i que només juguin bé si els pugen el sou. Per nosaltres, el Madrid és només una empresa sense cor que guanya per pura casualitat i per la pervivència del franquisme a les institucions espanyoles. Entenem que guanyin fent trampes o aprofitant-se de les decisions arbitrals. No tolerem, en canvi, que siguin millors que nosaltres. Perquè per un català no hi ha res més dolorós que saber que el rival és millor que nosaltres. Anatema.
Cristiano ha estat millor i gràcies a això ha guanyat tot el que ha guanyat. Encara que ens costi d’acceptar (i carai, com ens costa) Cristiano és un jugador espectacular, boníssim, brillant i tan lluitador que ha arrossegat el seu club fins a èxits absolutament insòlits en la història del futbol. Afortunadament, Cristiano marxa del gran rival, d’aquells que només saben fer trampes, i passa a un club que ens la sua. Potser ara podrem obrir la vàlvula d’escapament i desfogar-nos acceptant, sense vergonya, que hem vist jugar un d’aquells futbolistes que només es repeteixen cada cinquanta anys.
