Adéu a les hores felices

"Prohibides les happy hours haurem de buscar una altra mena de felicitat 2x1"

En el nostre pobre país, la setmana passada va aprovar-se una nova prohibició. El Parlament català va treure a la llum una llei —de Salut Pública, ai— que prohibeix la promoció de begudes alcohòliques: les tan cèlebres happy hours, els 2x1 o les barres lliures. Els locals que no facin cas a la prohibició del xèrif s'exposen a multes quantioses, dels 6.000 als 600.000 euros.

Tot amb una finalitat: fer baixar el consum d'alcohol. Amb l'objectiu de reduir el nombre de fumadors també el Govern de Madrid va aprovar una llei de prohibició del fum en els llocs de feina, que va implicar també mesures sonades en els locals de restauració i en els bars: se'ls va obligar a marcar zones de fumadors i de no fumadors quan els recintes tenien més de 100 metres quadrats i se'ls va deixar al seu lliure arbitri si permetien fumar o no en el petits bars. Així va ser com els propietaris de restaurants grans van haver de fer fins i tot reformes —aixecar envans—, tot per marcar les zones on podria haver-hi fum.

Doncs ara, res de res. Aquella mesura encara no ha tingut temps d'envellir i ja surt la ministra Jiménez a derrocar el que s'havia aprovat durant el temps de Salgado: Jiménez vol estendre prohibició de fumar pertot, sigui on sigui. ¿Per què?

És a dir: es va permetre fumar sota unes condicions, però ara resulta que aquestes no satisfan i s'aboleixen. La lògica del governant és la següent: "jo et dono permís sempre i quan facis amb la teva llibertat l'ús que jo desitjo que en facis: has d'anar pel camí que jo et marco, no et desviïs ni un pèl, sinó l'has cagada i vindré a mossegar-te el coll, et perseguiré fins a la fi del món amb la regadora, disposat a apagar-te el cigarret, i a treure't la copa de les mans, i beuràs aigua mineral fins que et saltin les llàgrimes, entesos?".

És a dir: ja no hi ha llibertat sinó mesures adreçades a què la gent faci amb la seva llibertat l'ús que des del poder es considera el més adequat. ¿Quina mena de llibertat és aquesta? I tot amb una finalitat: en el fons no importa gaire la teva i la meva salut sinó que el que es pretén és reduir la despesa assistencial mèdica que impliquen les addiccions —o els nostres petits vicis entranyables.

Jo encara recordo la dèria que va excitar la ciutadania fa uns deu anys, quan tothom agafava la bicicleta armat amb genolleres i colzeres i amb un casc llampant de poliestirè. Jo anava tranquil•lament amb bicicleta, òbviament sense casc quan, d'un dia per l'altre, tothom va començar a fer-me por, adoctrinat pels vídeos que la televisió anava emetent a totes hores, i on es veia de quina manera podia morir si anava en bicicleta sense la testa protegida per la ciutat: cervells escampats per la vorera, sang i coàguls contra els parabrises dels cotxes.

Em van fer tanta por que no vaig torna a agafar la bici, però ara ha arribat el bicing municipal, promogut pel polítics, i aquí ningú se'n recorda del casc! ¿I els perills mortífers d'antany? Segons les xifres, més de 2.000 persones moren cada any a Espanya damunt de les bicicletes. Però, és clar, amb l'excusa que el ciutadà fa ecologia pedalejant doncs pot morir tranquil, tanmateix els morts no fan augmentar les despeses mèdiques…

Tornem a les hores felices dels nostres bevedors estimats. En el fons hi ha el mateix, la mateixa supèrbia del poderós, basada en una ingenuïtat sense límits. El polític creu que amb lleis, decrets i mesures modificarà els hàbits de la ciutadania. Talment com amb el debat de la prohibició de la prostitució —o de l'avortament—: ¿quin sentit té prohibir pràctiques socials tan antigues, tan arrelades, tan inesborrables que es confonen amb la vida mateixa?

Els joves —i els vells— seguiran bevent, i beuran perquè és la seva manera de divertir-se —o d'oblidar. Això t'agradarà o no, però és així, i és així des del temps de Sòcrates. Hi ha coses que mai canviaran, per bé i per mal, i intentar modificar-les només demostra ignorància i ensuperbiment.

Amb una mica d'intel•ligència, el polític s'adonaria del següent: amb l'encariment de l'alcohol en els locals només farà que encaminar la gent al botellot sinistre, a beure d'ampolles comprades a supermercats —ampolles grosses. Davant cada obstacle posat a les seves ganes de gresca, només faran que esmolar l'enginy i trobar altres maneres d'empinar el colze. Brindem!

I si tornem a la prohibició d'alcohol com als EUA dels anys trenta, doncs els nostres joves recorreran a l'alcohol il•legal. I si els posem cada cop més difícil el consum de drogues legals doncs llavors no ens sorprenguem si, d'aquí a uns anys, ens adonem que s'ha disparat entre nosaltres el consum d'haixix i cocaïna. 73.000 dosis diàries de cocaïna tragina cap el mar el riu Llobregat!

Ho explicava el gran Quim Monzó en un article de fa uns quants anys: els anglesos havien implantat mesures per evitar que els embriacs agafessin el cotxe, "si beus no condueixis, etc…". ¿I què van aconseguir? Com que els joves anglesos temien ara agafar el cotxe el que feien era beure molt més, ja que no havien de posar-se rere el volant. Llavors, els jovenots tornaven fets una sopa a casa, però la borratxera era tan gegantina que molts ni arribaven: va començar a disparar-se la xifra de joves atropellats a les voreres de les carreteres, o els que trobaven surant borratxos i morts als rierols…

Així que podem témer que els polítics, quan s'adonin que a pesar de les prohibicions no es nota el descens en el consum d'alcohol, continuaran amb noves mesures inquisitorials, com demostra la història de la llei contra el tabac.

Tot i així, també he d'admetre que molta gent aplaudeix aquestes reglamentacions; conec homes i dones que necessiten d'aquesta mena de prohibicions per a deixar el tabac, i que esperen que les mesures inhibidores s'implantin el més aviat millor: quan fumar els sigui difícil fora de casa llavors començaran a plantejar-se deixar-ho.

Són com els nens petits: necessiten un guia, un pare dominant, incapaços ells sols de fer un ús racional i saludable de la seva llibertat.

Si ens comportem com criatures després no ens ha de sorprendre que els polítics ens menyspreïn i se'n riguin de nosaltres, i que pretenguin saber —ells millor que nosaltres mateixos— els que ens convé.

Doncs res. La recomanació literària d'aquesta setmana és la novel•la Els germans Karamazov, de Dostoievski. La qual inclou La llegenda del Gran Inquisidor, d'on n'extrec la cita següent: "Vols presentar-te al món amb les mans buides, anunciant als homes una llibertat que la seva ximpleria i la seva maldat natural no els permet de comprendre, una llibertat espantosa: ja que per l'home i per la societat no hi ha hagut mai res de tan espantós com la llibertat!".

 
 

Comentaris