Diumenge 10 de desembre: més d’un titular de diari aixeca el dia frivolitzant i escombrant cap al patriarcat una part de l’entrevista que van fer la nit d’abans, a Telecinco, a Ada Colau, alcaldessa de Barcelona.
Intentaré treure-hi coses perquè quedi allò més important: hi trec “alcaldessa”, hi trec moment polític, hi trec, fins i tot, “Colau”. Una dona, de nom Ada, a la televisió, quan li pregunten per l’amor, parla dels cops que l’ha viscut i explica, entre d’altres coses, que va viure una relació molt important amb una dona durant anys.
Relació. Amor. Important.
Ja ens ho van regalar les dones feministes dels anys 70 del segle passat: “allò personal és polític” i ja sabem, també, que una de les distàncies més grans que hi ha entre el simbòlic masculí i el simbòlic femení és la necessitat masculina de categoritzar-ho tot ?per necessitat de control? i la de separar entre allò públic i allò privat. Per això, de sobte, de les paraules d’Ada al titular sobre la “bisexualitat” amb l’afegitó de “confessió”. La veritat, però, és que Ada no va confessar cap bisexualitat (torno: va parlar d’amor i de relacions) potser perquè no li cal cap categoria per saber-se a si mateixa, potser perquè les dones solem enamorar-nos de les persones lliurement i potser, també, perquè quan les dones descobrim la nostra capacitat de relació ens reconeixem molt en la de l’altra (dona). No cal cap llibertat més i no hi cap, aquesta llibertat, dins cap categoria.
L’entrevistador insistia repreguntant sobre el possible perill polític de les paraules d’Ada Colau. Potser val la pena ara que torni a posar tot allò que hi he tret abans: “alcaldessa”, moment polític, “Colau”. Va quedar molt clar què diu Ada Colau cada cop que parla de la feminització de la política: omplir-la de vida real, anant molt més enllà de les estratègies i dels jocs de poder.
