Entre una cosa i l’altra ja gairebé ha passat un any des que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals a la capital de Catalunya. En aquell moment la notícia va sorprendre a molts (a mi el primer). Potser no es va tenir prou en compte que Barcelona no és només l’Eixample, Gràcia i Sarrià. Bé, ara no ens posarem a recordar/analitzar les eleccions de fa un anys ja que és molt més interessant posar sobre la taula, amb ull crític, el pacte dels que governen Barcelona en Comú i el PSC.
Començaré el relat fa dos anys. Fa poc, per altres responsabilitat professionals cinèfiles vaig tenir l’oportunitat de veure el documental Alcaldessa que narra el camí de Colau des que decideix presentar-se a les eleccions fins que les guanya i és proclamada batllessa de Barcelona. El documental és un retrat de la política per dins excepcionalment sincer. Narra com una dona que ja comptava amb poder mediàtic vol aconseguir poder polític i com es troba (i supera) mil entrebancs pel mig. I és que vist amb perspectiva la història bé dóna per un bon documental… Colau explica davant de la càmera com es va menjant gripaus que no tenia previst menjar-se i com la confluència amb ICV i Podemos acaba en certa manera desvirtuant els plans inicials del que va començar com una candidatura ciutadana anomenada Guanyem Barcelona.
Aquells mesos del 2014 i 2015 Colau va aprendre què era allò que queda tan bé citar en articles com aquest: la realpolitik. Com a bon periodista (mode irònic on) he buscat informació a la Vikipèdia sobre aquet terme d’origen germànic.
“En la política de pactes, quan ningú té majoria, fer realpolitik sembla l’única possibilitat per avançar. Dins d’un mateix partit aquesta situació pot crear tensions entre l’ala pragmàtica (en alemany realos) i l’ala que vol la coherència total amb els principis sense concessions (en alemany fundis)”
Us sona d’alguna cosa? (mode irònic off).
Ara potser ve la part més xocant de l’article… però la lliçó que en trec de tot plegat és que Colau s’ha fet gran com a política que ja és. Sap que ha de governar durant tres anys més i amb un any d’experiència ja ha vist que amb 11 regidors no arribarà gaire lluny. Solució: s’ha agafat on ha pogut (o on li han deixat). El gripau de la Twittoteca és molt difícil d’empassar aquest cop. Pacte amb la Màfia (nyam). Amb la casta (nyam). Amb l’establishment (nyam)… Però ho ha fet perquè sap que malgrat “pot crear tensions (unes quantes) és l’única possibilitat d’avançar”.
No vull acabar sense fer referència a la negativa de la CUP i ERC d’entrar al govern. La CUP ja va tenir la seva dosi de realpolitik al Parlament i si la pot evitar a Barcelona em sembla lògic i coherent que ho faci. Seria massa màfia per elles. Per altra banda ERC no té perquè desgastar-se entrant en un govern amb el PSC i Barcelona en Comú on quedaria diluït i invisibilitzat. A més, ells han de defensar la posició de l’esquerra indepe i l’equip de Colau i sobretot el PSC no volen saber res del tema. Sumar-se al pacte seria servir aquest espai a la CUP en safata de plata.
