Acudits de catalans cap a la independència

"Les hienes anticatalanes mosseguen de nou. Quan l'Espanya centralista sofreix un fort sotrac, està conforme en escoltar?"

Saben aquell que diu que el filferro el van inventar dos catalans, estirant la mateixa moneda? He, he, sí: I això eren dos catalans, i un li diu a l'altre: "Saps per què la serp li va donar la poma a l'Eva al paradís? Home —respon l'altre—, no li va poder vendre!". ¿Com dormen els catalans? De costat, per no gastar els llençols… Un català a un altre: ¿Escolta, la teva dona perd molt quan té la regla? Home, uns 200 euros cada nit.

I ara el millor: Un català va a Andalusia a muntar un negoci. Però un amic andalús li diu: "no parlis, home, que si se't nota l'accent català no guanyaràs res, t'arruïnaràs". I el català, sense dir res, mut, munta el negoci i es fa d'or en poques setmanes. Després, per celebrar-ho, fa un convit amb els seus treballadors, i s'emporta tothom a sopar, però continua sense ni dir ni una paraula. A l'hora de pagar, es treu la cartera i paga la factura, encara en silenci, però només deixa deu cèntims de propina: "Pobre desgraciat", pensa el cambrer, "a més de mut, català!".

Són alguns dels acudits de catalans que conec, els quals tan sols són una molt petita mostra dels que podeu arribar a sentir si sortiu de Catalunya (el Google us pot ajudar). A Mallorca se'n solen sentir alguns, talment aquest lema: "Català, si no te l'ha feta, te la farà", delatant que pel mallorquí també el català és un tipus poc de fiar (maliciós i bergant). (Encara que una vella dama catalana em va dir: "A Mallorca la gent és porca", ella potser l'encertava…)

Rescato tots aquests acudits, certament de mal gust, perquè ara han tornat a sortir de la caixa de trons tots els fantasmes de la catalanofòbia o de la febre anticatalana. No havien acabat de desaparèixer mai, encara que últimament han agafat molta força, i mosseguen amb poca gràcia des d'articles, editorials, comentaris i acudits, atiant la febre més sinistra i xarona contra el nostre país.

Tot ha vingut motivat, com ja sabem, per la intriga del nou model de finançament, del qual és ben difícil treure'n l'entrellat, encara que és d'esperar que sigui una altra forma de derrota civil per Catalunya, ara recoberta de retòrica i de sofisticació comptable. Sigui com sigui, bo o dolent el nou model, els gossos han tornat a udolar, gossos i llops i xacals antics, tots contra Catalunya.

Em sembla que van muntar-se, des de casa, campanyes institucionals contra l'anticatalanisme, des de la nostra Administració pública es van pagar anuncis i dinars a periodistes, conferències i col•loquis, tot per convèncer els ideòlegs i líders d'Espanya que els catalans no són tan dolents, ni tan tramposos, ni tan avars: em demano per què no és l'Administració espanyola la que paga aquestes campanyes, ja que si ens considera a tots nosaltres espanyols hauria de voler preservar l'honor d'una part de la ciutadania del seu estat, tan teòricament plural i democràtic.

Curiosament, Espanya calla culpable davant l'espectacle de les mossegades de les hienes. El gran poeta Quevedo va escriure bones frases contra els catalans —"el catalán es la criatura más triste i más miserable que Diós crió"—; així, podeu fer un cop d'ull a les novel•les de Pérez Reverte, aquelles del capità Alatriste —on Quevedo n'és personatge— i un català aragonès, Copons, li fa de lloctinent (a la pel•lícula és Eduard Fernández: un gran intèrpret…).

Tot això —les campanyes— s'han mostrat inútils, perquè l'anticatalanisme és una forma d'esport moral nacional espanyol, forma part d'alguna essència innombrable i atàvica, confosa amb el vell antisemitisme medieval. Des que Espanya fa fer fora els jueus, que Catalunya és el boc expiatori: no en va se'ns anomena 'polacos', quan Polònia era el país de jueus que va envair Hitler. Així, els acudits de catalans són idèntics als acudits de jueus, basta canviar una paraula per una altra.

Una antipatia així no pot esborrar-se amb quatre campanyes mal muntades, doncs, perquè està a la base d'una certa manera d'entendre la vida: talment el masclisme assassí, la misogínia, els toros, o el racisme.

Sempre ha calgut, en l'interior dels pobles premoderns, que hi hagués un 'enemic interior', un ase dels cops que carrega amb les culpes de tot el que no surt bé en la vida social, algú a qui es responsabilitza de les pròpies frustracions: sempre és més senzill culpar l'altre que no mirar els propis errors, avaluar les pròpies mancances és molt més difícil i dolorós que no recriminar-ho tot a uns altres, sobretot si amb aquestes acusacions pots guanyar vots, poder o atracció mediàtica. Fins i tot hi ha un antropòleg francès que explica la història universal a base de la teoria del boc expiatori: René Girard. Primer s'elegeix un model a qui envejar —a qui imitar perquè tanmateix vol aconseguir-se el mateix que posseeix—, ens diu Girard, encara que després aquest mateix model esdevé un obstacle i se l'ha d'eliminar: se l'expulsa.

Perquè aquí volia arribar! Ja que no veig que la independència tingui molta predicació entre la nostra societat civil, el millor que podríem fer seria atiar l'anticatalanisme: a veure si es compleixen les teories de Girard i Espanya ens tira del vaixell. A veure si ens expulsa, si ens allibera com el boc expiatori, carregat de tots els mals, enmig del desert. Ja que nosaltres no som gaire capaços de caminar cap a la independència, podríem aprofitar la seva empenta, el cop, el desnonament del fenici trampós, que ens expulsin d'una vegada!, ja que no som gaire decidits a l'hora de sortir d'aquesta casa de bojos.

Mentre escric aquestes línies m'adono que els terroristes d'ETA han posat un cotxe bomba, el qual ha fet més de cinquanta ferits. Haurien pogut fer una carnisseria terrorífica, però per sort no ha estat així: tot i això, i lligant-ho amb el fons d'aquest article, els bascos reben més bona premsa que els catalans, perquè —així ho diuen des d'Espanya— els bascos lluiten per la seva llibertat amb totes les armes, per la força, amb un terror temerari i assassí, mentre que els catalans, diuen, ho fan amb la trampa, la intriga i la traïció, fent la puta i la ramoneta, amb duplicitat, sense claredat, amb ambivalència calculada i hipòcrita.

Curiosament, doncs, aquesta Espanya celebra més el terror que no la negociació democràtica. Més la bomba que l'argument, més el dogma criminal que no aquella forma de pedagogia tan graciosa i tan inútil i tan nostra.

Bé. Les meves ànsies de vacances em van trair la setmana passada. Em pensava que ja era el meu darrer article i m'acomiadava fins al pròxim setembre, encara que oblidava que aquest divendres és l'últim dia d'aquest tòrrid juliol. Aprofiteu per llegir, no perdeu el temps amb les foteses agres d'aquesta Espanya.

El que us recomano és un petit llibre que m'acaba d'arribar, un recull del que diuen que són les millor columnes de Porcel a La Vanguardia. L'antòleg de l'aplec és el crític Guillamon, cosa que ens garanteix que la tria està mal feta, però què hi farem! En trec un paràgraf i m'acomiado:

"Sense que sigui estrictament necessari que Espanya com entitat comprengui o apreciï massa l'entitat catalana, d'entrada n'hi ha prou en què la consideri seriosament. I aquí és on Pujol va deixar empremta, com va fer Terradellas en la seva sorprenent circumstància i ho va fer Macià en la frontera històrica que li va tocar de viure. Quan l'Espanya centralista sofreix un fort sotrac, està conforme en escoltar. Si després s'enforteix, torna a tancar-se: és el que s'ha esdevingut amb Aznar, i va ser així el vandalisme de Franco. Pujol ha presentat una Catalunya seriosa, arrelada en força, de pactisme esquiu, les característiques de la qual —i no les virtuts— fins i tot reconeixen els seus enemics. Si no ha estat possible l'amor, ho és el respecte".

 
 

Comentaris