És ben entretingut adonar-se com la premsa i la televisió —espanyola i catalana— esquiven la paraula ‘independentista’ a l’hora de referir-se a la sahrauí Haidar, en vaga de fam des de fa mols dies.
Haidar és una independentista, ras i curt. ¿Què pretén? Aconseguir la lliure sobirania del seu Estat, plantar cara al Marroc i dignificar la seva causa, la qual semblava que estava en mans de fanàtics armats. Gairebé tota la nostra esquerra surt al carrer cada cop que es tracta dels palestins i de les seves contrarietats, però callen davant dels sahrauís: almenys no han dit gaire cosa fins que Haidar ha sortit a plantar cara a l’Estat que l’esclafa.
Tanmateix, com deia, els diaris i televisions que es refereixen a ella com ‘activista’ només fan que dissimular, esquivar haver d’explicar perquè simpatitzem amb la seva causa mentre que neguen i critiquen l’independentisme català.
Haidar ha fet una cosa molt valenta, s’ha negat a deixar-se titllar de marroquina, no ha volgut doblegar-se a la voluntat del rei Mohamed. I aquest, com un reietó de les Mil i una nits, l’ha fet fora del país, allunyant-la de la seva família i deixant-la en un racó de l’aeroport de Lanzarote.
El cas Haidar permet a la premsa de dretes espanyolista seguir tirant mocs a Zapatero, mentre que els de l’esquerra distreuen el problema parlant no del dret del poble sahrauí a decidir, sinó del dret que té la bona senyora a deixar-se morir a la seva manera, sense que ningú intervingui per alimentar-la a la força. Ai, quina por que fa parlar de drets col•lectius!
Com que no interessa reflexionar de dret d’autodeterminació dels pobles, doncs parlem del dret a la llibertat i a la vida, i de la llei d’Autonomia del Pacient, etc…
Suposo que haurien d’explicar a l’opinió pública per què als uns se’ls vol reconèixer el dret a la sobirania —tot per deslliurar-se del Marroc— i als altres no: tot per separar-se d’Espanya. Si a Haidar se la titllés d’independentista —alhora que es vessen les llàgrimes més conscienciades— llavors també s’hauria d’explicar per què les llàgrimes es transformen en ira —i trons i llamps i mossegades— quan del que parlem és del poble català, per sort no tan atonyinat com el dels pobres sahrauís.
Així, trobem el partit de la inefable Rosa Díez, un dels que més fan perquè Espanya reconegui la República Sahrauí alhora que brega amb totes les armes perquè Espanya no es trenqui o no s’entri a fer preguntes a l’electorat català —que podrien portar un replantejament del model constitucional nacionalista. Ens trobem davant de paradoxes inexplicables.
En el tema sahrauí hi trobem residus tòxics del passat colonial espanyol. El que va fer Espanya al nord d’Àfrica és més aviat nefast, i en queden petits punts crucials, com per exemple les ciutats de Ceuta i Melilla, a més de llocs de tan exòtics com les illes Chafarinas. Tot el que fa referència a les relacions entre Espanya i Marroc ha de tenir en compte aquests conflictes colonials mal resolts, empeltats amb un plegat de territoris que Espanya encara ocupa però que tot el poble marroquí sent com a seus.
Ara, la bona senyora Haidar —ja ingressada a l’hospital mentre repasso aquestes línies— ha vingut a posar en evidència com Espanya va actuar de manera vergonyosa en abandonar aquells territoris a la set expansionista del Marroc durant els anys setanta. Espanya va deixar tot el poble sahrauí a la bona de Déu, i des de llavors que el Marroc només fa que intentar esborrar aquell poble, negar-li la sobirania.
Els intel•lectuals espanyols que surten ara a recolzar els sahrauís haurien de plantejar-se per què no han dit res fins al dia d’avui, per què han hagut d’esperar la vergonyosa vaga de fam de Haidar per treure el cap i començar a dir-ne alguna cosa. Molt senzill: els intel•lectuals, ho sàpiguen o no, sempre es mouen a favor d’Espanya, en aquest cas disposats a esborrar, a disculpar de quina manera el seu país va fer el ridícul en el seu passat colonialista africà. Fixem-nos com surten a bramar pels carrers sempre que es tracta de Palestina —contra Israel—, però fins ara han restat muts davant aquest conflicte, molt més proper en l’espai i amb implicacions en la pròpia història. Una història que deuen desconèixer, perquè només el fet que Haidar hagi acabant naufragant a Lanzarote els ha esperonat, i no la més que notòria implicació espanyola en les arrels històriques del conflicte.
Ja sé que nosaltres, com a poble català, mantenim serioses diferències amb el poble sahrauí. A mi mai m’ha agradat aquella retòrica de ‘poble ocupat’ que sostenen alguns articulistes —alguns justificant-ho molt bé, els altres com a tòpic imitatiu—, la qual, crec, que no és la més precisa i encertada a l’hora de descriure la nostra situació. Sigui com sigui, el poble sahrauí recolza les seves reivindicacions de sobirania en el dret que li reconeix les Nacions Unides en tant que poble ‘colonial’.
Quan estudiava dret internacional vaig aixecar el dit a classe per preguntar-li al professor si aquest dret a l’autodeterminació dels pobles —reconegut a les resolucions de la ONU 1514 i 1541…— també era aplicable a Catalunya o Euskadi, per exemple. El professor em va dir que no, rotundament, i em va citar no sé quins principis d’indivisibilitat dels Estats.
La veritat és que la pregunta el va incomodar —i a mi em va costar aprovar aquella assignatura: ¿em va agafar mania?— però no em vaig deixar arrossegar per la seva doctrina i vaig investigar, remenant manuals i jurisprudència. I efectivament, segons part dels estudiosos —no espanyols…— del susdit principi del dret internacional aquest també ens acolliria a nosaltres, ens permetria fer passos legals, segons el dret internacional, cap a una forma d’autogovern sobirana.
Fins i tot hi ha una resolució de l’ONU, la 2625, la lectura de la qual permet entreveure que la causa del sobiranisme català està perfectament reconeguda com un dret humà inalienable, a pesar de ser els Estats, sempre gelosos de la seva integritat territorial, els que han contribuït a aprovar tota la legislació de l’ONU en aquest aspecte.
Doncs res, que qui és l’amo de les paraules és sempre el mateix que remena l’olla, d’aquí l’interès en què Haidar sigui ‘activista’ i no ‘independentista’, o de què el dret d’autodeterminació dels pobles —sobradament reconegut per l’ONU— no ens inclogui a nosaltres, perquè en la definició de ‘pobles’ no interessa que Catalunya s’hi pugui emmirallar.
‘PARAULES QUE ES DESVIRTUEN: El mal, de tota manera, és que no sempre els polítics s’ajusten al diccionari i aleshores el ciutadà es troba immers en el desconcert o el galimaties.’
Això ho deia Joan Fuster, en un aplec de tots els seus aforismes que us recomano.
