L'acte fallit de la taula de diàleg

"Un govern independentista sostingut per un Parlament de majoria absoluta independentista no ha fet res per assolir la independència"

Venim de celebrar el tercer aniversari de l'1-O  i esdeveniments posteriors a aquell mes amb una barreja de sentiments alegres i tristes. D'una banda, els tristos, hem viscut tres anys de decepció continuada. Un govern independentista sostingut per un Parlament de majoria absoluta independentista no ha fet res per assolir la independència. Tampoc no ha sigut capaç de ser un govern "efectiu"; ans al contrari, en aspectes decisius, com l'ordre públic o la sanitat, ha estat catastròfic. Ha permès i col·laborat a la repressió estatal de dos presidents reals (MHPs Puigdemont i Torra) i dos potencials (Sánchez i Turull). Fins i tot, la meitat del govern i de la majoria parlamentària, ERC, mira de fer oblidar l'1-O, substituint el seu mandat per una falsa taula de diàleg. És a dir substituint la mobilització popular revolucionaria per una política de despatxos i tripijocs parlamentaris.

De l'altra banda, l'alegre, tenim el record d'un acte heroic, gairebé èpic, d'un poble dempeus anant a votar pacíficament davant una repressió salvatge, de les forces de seguretat del Estat; millor dit, de les forces d'ocupació, perquè la seguretat de l'Estat és la inseguretat de Catalunya. Uns dies que, com diu Jordi Borràs i li plagia Gabriel Rufian, "duraran anys". De fet, tota nostra vida. Un acte que ha fixat la independència com l'objectiu necessari d'una generació. Un acte del que es segueix un mandat clar i rotund. El poble va dir l'1-O "volem la independència. Feu-la. Anirem fins a on calgui". El va dir i el va provar. Recordeu els vídeos de la jornada. La vergonya d'un Estat i la glòria d'un poble.

La substitució de la veu del poble l'1-O per la veu dels polítics al voltant d'una taula tan real com la del rei Artur no és més que un acte fallit. Un miserable acte fallit contra un acte èpic, revolucionari. Un acte fallit que revela el subconscient d'ERC: impedir la independència. No van fer res per preparar-la al seu moment perquè no hi creien, i després van tractar d'esborrar el record del mandat o almenys hi reduir el seu abast dient-se independentistes "pragmàtics", "realistes", davant els "màgics" o "hiperventilats". Pura mentida i excusa d'acte fallit: no són independentistes pragmàtics, ni dogmàtics, ni flegmàtics. Simplement, no són independentistes i estan contra la independència, però no volen (no poden) reconèixer-ho perquè terminarien d'enfonsar-se a Catalunya. L'acte fallit és sempre un mecanisme de defensa.

Per això cal més que mai mantenir viu el record de l'1-O i el seu mandat de fer la independència, que ja hem perdut tres anys. No per denunciar la claudicació d'ERC, en primer lloc perquè no és cap claudicació, ja que mai ha estat independentista i, en segon lloc, perquè el seu destí, a tres mesos i mig d'unes eleccions decisives, és irrellevant. Cal mantenir viu el record del mandat de l'1-O per ell mateix i perquè ha estat el tret de sortida de la nova etapa de la revolució catalana cap a la independència.

Però la gent no viu tan sols de records. Calen fets. I el fet que tothom celebraria a cor obert seria la unitat dels partits que es diuen independentistes. No una boirosa unitat "estratègica" dins una desunió tàctica, pràctica, actual i hostil. Una unitat tàctica, aquí i ara, al voltant d'una plataforma d'independència unilateral per guanyar les eleccions i complir el mandat del 1-O.

Però tothom sap que això és impossible. No només perquè "els partits independentistes siguin incapaços d'arribar a la unitat", com ploren totes les beneites ànimes equidistants, com si el Déu omnipotent hagués repartit ex-aequo les responsabilitats del fracàs. Per descomptat, JxC és (parcialment) un partit i, per tant, maquinària d'interessos creats, però la seva responsabilitat  al fracàs de la unitat és insignificant comparada amb la d'ERC. I, a més a més, ha fet de la unitat l'eix del seu discurs. D'ençà de l'1-O, els republicans no ha fet una altra cosa que boicotejar-la i a les hores no volen ni sentir  parlar-ne. Comparar els dos partits no es pot fer de bona fe. Només es fa per afavorir l'insostenible posició d'ERC. I, com que, de fet ja som al mig de la precampanya electoral, els equidistants, com els infiltrats a les manifestacions, resulten ser companys del ordre; del orde republicà.

 

No hi ha veritable lluita entre els dos partits per dues raons. D'una part, i com que són partits, parlen la mateixa llengua i s'entenen. De l'altra, pel que fa a l'objecte de la discòrdia, la independència unilateral, més coneguda com DUI, l'adversari d'ERC no és JxC sinó el MHP Puigdemont. I aquesta és la veritable raó per la que no hi ha unitat, perquè la unitat és el que sempre ha demanat el president Puigdemont i, per tant, és la bitxa d'ERC.

Puigdemont és un líder a l'altura de l'èpica del moment. Aquests no són moments normals, sinó excepcionals. Que el VP Junqueras i els seus no hagin sigut capaços d'entendre-ho no farà res al resultat. El president Puigdemont simbolitza i personifica la independència i per això el votaran tots els independentistes catalans, fins els que no ho farien en condicions de normalitat. Ho faran perquè li reconeixen una dimensió de heroisme hegelià. És la història la que l'ha posat on és, malgrat ell mateix: al capdavant d'un moviment de alliberament.

 

Comentaris