Acció personal per la llengua

"Als Països Catalans, sense la presència del català no hi pot haver ni un sol servei, ni una sola prestació, ni un sol producte que pugui ser acceptat, vist o entès com de qualitat"

El marc legal en vigència ha permès passos endavant pel que fa a la presència, l’ús i el coneixement de la llengua catalana, malgrat la discriminació constitucional que estableix la carta magna espanyola, imposant la supremacia del castellà, per damunt de tots els altres idiomes, cap dels quals no mereix aparèixer-hi pel seu nom. Em refereixo al sistema educatiu, l’administració catalana, els mitjans de comunicació públics audiovisuals i la retolació pública. No són, evidentment, tots els àmbits d’ús d’una llengua, i tenen una funció més aviat receptora, pel que fa als possibles parlants. Són àmbits importants, clar, però, tot i tractar-se d’espais d’un gran poder simbòlic, és aquesta una oficialitat de la llengua de caràcter públic. El ciutadà no ha de fer-hi res, ni ha d’intervenir, ni interactuar-hi, ja que s’ho troba en català i llestos. Aquesta oficialitat “oficial” apareix, sovint, com estàtica, mancada de vitalitat i dinamisme, ja que té més espectadors passius que no pas usuaris actius. És ben diferent quan l’ús de la llengua es  produeix en moviment permanent, quan es tracta d’una utilització activa, dinàmica, viva, per part dels parlants.

Existeix, per tant, un espai molt ampli on la presència o bé l’absència de la llengua catalana no depèn tant d’allò que diguin les lleis, sinó d’allò que diguin els catalans, els ciutadans de tots els orígens que han esdevingut catalanoparlants per  voluntat pròpia. Parlo d’un camp tan vast com l’àmbit privat, aquell on les persones tenim la llibertat de triar, d’escollir, d’optar per elegir allò que creiem, segons el nostre criteri, preferència o conveniència, que és el millor producte, la millor prestació o el millor servei. I la pregunta que podem formular per a decidir és tan simple i tan fàcil de plantejar com també ho hauria de ser la contesta: es pot parlar d’un bon servei al client, d’un bon producte per al consumidor, d’una bona prestació per a l’usuari que, als Països Catalans, no hi tingui present el català sinó que, ben contràriament, l’ignori, el margini, el discrimini, el menystingui, l’amagui?

La resposta no pot ser altra que un no com una casa de pagès. És a dir, als Països Catalans, sense la presència del català no hi pot haver ni un sol servei, ni una sola prestació, ni un sol producte que pugui ser acceptat, vist o entès com de qualitat. I el mateix podríem dir de situacions similars sense l’alemany a Alemanya, el francès a França o l’espanyol a Espanya, situacions, d’altra banda, que ningú no acceptaria mai, ni tan sols imaginaria, en aquests països. En canvi, sense l’ús del català, però sí amb presència d’altres idiomes, el que hi ha és no pas indiferència o deixadesa pel català, sinó menyspreu, bel·ligerància i hostilitat cap a la nostra llengua. En realitat, es tracta d’una desconsideració enorme -i incomprensible en termes de mercat-, cap a milions de clients potencials, en no utilitzar la llengua pròpia del país que, a més, és oficial, a l’hora de fer-hi negoci.

Però si els clients maltractats lingüísticament i, doncs, receptors d’un mal servei o servei incomplet, no en protesten, no se’n queixen, no reclamen la presència de la llengua, llavors succeeix que, als discriminadors del català, conscients o bé no d’aquesta condició, deu semblar-los que allò que fan és el més normal del món. I que ja va bé a tothom la situació de marginació de la llengua catalana, ja que, si no fos així, bé que en protestarien donant-se de baixa del servei contractat o, simplement, rebutjant-lo al moment.  En cas contrari, per què les empreses que discriminen negativament el català haurien d’emprar una llengua que no els és reclamada pels clients i que no sembla que aquests trobin a faltar?

 

Hem afluixat tant en el combat per la plena normalitat de l’idioma que la dimissió personal ha esdevingut imperceptible i el no ús del català per part càrrecs de la Generalitat i líders independentistes s’ha convertit en una pràctica normal, que no crida l’atenció tot i la seva anomalia. Tota una comissió del Parlament renuncià a l’ús de català, per exemple, per part de tots els partits, quan hi comparegué el delinqüent Rodrigo Rato... Però no és només l’administració qui es vesteix en una botiga concreta, ni qui demana la carta als restaurants, ni qui fa hipoteques, ni qui va a cal notari, ni qui compra electrodomèstics, ni qui viatja amb avió, ni... També som els ciutadans aquells que comprem cada dia productes, contractem serveis o paguem per prestacions concretes. No som conscients de la força immensa que té un gest tan educat com ferm i decidit com ara aquest: Com és que no tenen la carta en català? Que no vénen clients catalans, aquí? Tots els seus clients parlen només anglès, castellà, francès, portuguès, alemany, holandès, àrab, rus o japonès, llengües que sí que són a la carta, però no català? Si a vostès només els interessen aquests clients, és evident que jo, com a catalanoparlant,  no els interesso i, per tant, no té sentit que continuï venint! I el mateix amb tots els productes que porten etiquetatge-acordió, amb multitud de llengües, però no en la nostra, molts d’ells fets aquí. Ah, el dia que ens decidim a actuar com a clients, a fer valer els nostres drets com a consumidors...!

Si volem, als Països Catalans, convertir el català en el que ara no és -la llengua pública, comuna i normal al nostre territori-,  hem de passar a l’acció i denunciar els llocs on se’ns discrimina la llengua, fer conèixer massivament quins són aquests establiments, empreses o productes, deixar d’anar-hi fins que no posin fi a la discriminació i beneficiar les ofertes comercials semblants que sí que ens tracten bé i amb la nostra llengua. Si fem el buit, activament, als discriminadors, un buit pacífic, racional, conscient, estic segur que la mesura faria el seu efecte. Si deixem de comprar uns productes o contractar uns serveis que ens discriminen per substituir-los per uns que no ho fan, això s’acaba notant i molt. Si, realment, som un poble viu, una comunitat lingüística conscient, no pot anar ni un sol euro de les nostres butxaques -per mandra, inconsciència o deixadesa- a contribuir al manteniment d’aquells que no volen la nostra llengua i per això no la fan servir. Si no hi ha llengua, no hi ha euros. Ni vots. Si no els interessa el català, a nosaltres no ens interessen ells, ni els seus productes, ni els seus serveis, ni la seva política, mentre ens marginin. Passem a l’acció?

 

Comentaris