Aquest dimecres presento un nou llibre del professor Albert Carreras, Volem la independència? Reflexions per al futur immediat (Editorial Base). Abans de parlar-los del llibre, que ja es poden imaginar de què va, deixin-me que els presenti el doctor Albert Carreras, actual secretari d’Economia i Finances del Departament d’Economia i Coneixement, el titular del qual és Andreu Mas-Colell, catedràtic, com ell, de la UPF.
Abans d’incorporar-se al Govern de la Generalitat el gener del 2011, el professor Albert Carreras d’Odriozola, nascut a Barcelona el 1955, atresorava una llarga experiència docent i de recerca i, també, de gestió acadèmica. Com els acabo de dir, és catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UPF, però havia estat degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UPF entre el 2008 i el 2010. Anteriorment va ocupar el càrrec de director del Departament d’Economia i Empresa (1996-1997) i va ser vicerector de Docència, Programació i Avaluació (1997-1999) i de Docència, Doctorat i Programació (1999-2001). I si ens remuntem a més enrere, del 1989 al 1994 va exercir de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la de Barcelona i a l’Institut Universitari Europeu de Florència, on va dirigir el Departament d’Història i Civilització (1991-1992). Va ser catedràtic Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown (2007-2008), aquella plaça per a la qual el Ministeri no va renovar el contracte a la professora Clara Ponsatí, que és una sobiranista confessa que actualment imparteix docència a la Universitat d’Aberdeen, a Escòcia, a més de ser una altra destacada representant de l’escuderia Mas-Colell. Carreras ha estat, així mateix, professor visitant a la Universitat de Berkeley (1988-1990).
No em diran que el currículum d’aquest professor —que també està afiliat a la prestigiosa Barcelona Graduate School of Economics, una institució que es va inventar el conseller Andreu Mas-Colell abans de ser-ho i que té un reclam mundial extraordinari— no és de categoria, com diuen els valencians. El professor Carreras és, tanmateix, més historiador de l’economia que no pas un economista estricte. Es va doctorar, l’any 1983, amb l’estudi La producció industrial espanyola i italiana des de mitjan segle XIX fins a l’actualitat, una tesi que va preparar sota la supervisió del Dr. Jordi Nadal, deixeble de Jaume Vicens Vives i segurament un dels historiadors de l’economia més importants que ha tingut aquest país.
Els he volgut detallar qui és el professor Carreras perquè l’unionisme tendeix a menystenir la vàlua, l’experiència i la capacitat dels sobiranistes, fins i tot dels que treballen a l’exterior com ara Xavier Sala i Martin o Carles Boix. Es veu que tots els professor universitaris que ens decantem per la independència som uns indocumentats o el que és pitjor: uns manipuladors. Si això fos així, no entenc per què aquests professors sobiranistes, avui tan dolents i perversos, han aconseguit enganyar tanta gent durant tant de temps. Fins i tot algú tan poc sospitós de voler la independència com el professor emèrit Josep Fontana, avui també és víctima d’aquest procés d’assetjament i desprestigi. Ho explica molt bé una altre professor, el medievalista valencià Antoni Furió, en comentar el combat de la historiografia nacionalista espanyola, dominada per antics militants comunistes, que es dediquen a fuetejar els professors catalans amb males arts i molta mala bava des de les pàgines de El País, un dels portaveus mediàtics de l’unionisme espanyolista.
De la mateixa manera que no se’m passa pel cap desqualificar la feina d’Antonio Elorza, José Álvarez Junco o Santos Juliá, malgrat el seu nacionalisme espanyolista, també em sembla ridícul la croada dels unionistes contra els acadèmics que avui proporcionen arguments al sobiranisme. Això pot fer-ho un personatge com Joaquim Coll i Amargós, un historiador amateur que suposo que ara, enfeinat com va a desprestigiar periodistes i acadèmics des del twitter de Societat Civil Catalana aprofitant-se de la seva plaça de funcionari a la Diputació de Barcelona, no es deu recordar del que va escriure a la seva tesi doctoral, llegida l’any 1998, sobre Narcís Verdaguer i Callís, un dels pròcers del possibilisme catalanista conservador, i sobre el paper dels intel·lectuals professionals en la confecció de les diverses narratives polítiques. A diferència del que brama més que no pas diu avui dia, aleshores intentava explicar alguna cosa. Però ja se sap que la passió encega i converteix en un vulgar propagandista a qui no es capaç de reconèixer els mèrits d’una altra persona simplement perquè no pensa com ell.
El llibre que publica ara el professor Albert Carreras parla de política, és clar, però intenta explicar les raons històriques per les quals s’ha arribat fins aquí. Repassa les raons de caràcter identitari, que són fonamentals, cal no oblidar-ho, i les raons econòmiques i polítiques d’aquest conflicte. La primera part del llibre és, en aquest sentit, com una gran argumentari per explicar amb senzillesa i precisió per què Catalunya no és la Padània o la Comunitat de Madrid, que també té molts problemes de finançament i se sent estrangulada per l’estat, però que no es planteja de cap manera la independència. Cal alguna cosa més que el greuge econòmic per abraçar el sobiranisme. Cal, d’entrada, ser una nació. I aquest és el problema. S’han adonat que els unionistes on sempre s’encallen és aquí? I els de la tercera via no saben com lidiar aquest toro, que és el moll de l’ós fins i tot en el cas d’optar pel federalisme.
En el que ve a ser la segona part del llibre, que té un caràcter, diguem-ne, prospectiu, el professor Carreras reflexiona sobre les eleccions que vindran, no les del 27-S, sinó les espanyoles, que evidentment també incidiran sobre el final d’aquest llarg combat que va començar fa gairebé 150 anys però que s’ha accelerat d’una manera vertiginosa en l’última dècada. L’any que ve farà 10 anys que vam aprovar un Estatut amb la intenció d’acoblar-nos una mica més còmodament a Espanya i els partits espanyols van rebregar-lo fins a convertir-lo en paper mullat. Els polítics espanyols no van fer cas dels acadèmics sensats com Albert Carreras, que aleshores encara confiava en l’entesa, i, és clar, aquelles noces van dur aquests bescuits, com diu el refrany, i el clam sobiranista es va convertir en inapel·lable.
