Institucions antigues, venerables i poderoses no en tenim tantes. Impressiona tant la seva història i les seves intencions com la solidesa i prestigi dels qui hi treballen. Ens admirem: potser és per això que fa segles que duren, que superen tota mena d’adversitats, que se’n surten.
I els qui hi treballen? Sense dubte, alguns pensen que una institució d’aquesta mena és gairebé invulnerable. Too big to fail, massa gran per a petar. Els alts executius de Lehman Brothers, per exemple, pensarien així fins el 15 de setembre de 2008, el dia de la fallida. S’havien acostumat a la grandesa del banc i van acabar creient que quasi res del que feien podia causar un dany real… i van estar a punt d’ensorrar tot el sistema financer mundial.
Passa en altres àmbits. Diuen: aquesta corporació és tan sòlida i prestigiosa que pot entomar qualsevol abús particular. És tal la noblesa de l’entitat, que gairebé no cal prendre cap precaució: els mals que es derivin del mal comportament d’algun dels seus membres sempre seran incomparables amb el bé que s’ha fet de temps immemorials. No és que es pensin que son immunes a les errades. Més aviat les veuen com un polsim invisible sobre el lluent terra de marbre, una taca imperceptible sobre la llegendària majestat de l’edifici. No és millor, per tant, aplicar discreció total si es produeixen malfuncions, si algú l’espífia, encara que sigui greument? Informar obertament d’aquestes malvestats no perjudicaria el legítim prestigi de la institució, la seva acció benefactora, la bona fama dels altres homes i dones honestos que hi treballen? No cal també amagar-les als superiors, per a evitar-los-hi ensurts i esquitxos que els distreurien de la seva altíssima missió?
En l’extrem, arriba el dia que –potser inconscientment– els és difícil captar que tota aquesta actitud perjudica les mateixes persones que volen servir. És a dir, en aquest punt, es tornen perillosíssims per a la pròpia institució.
Així ha passat aquest últim decenni al sistema financer –la City, Wall Street… Explica Peggy Noonan a The Wall Street Journal –i m’hi repenjo– que els qui hi treballaven dèien que estimaven les institucions financeres i el que representen per a la humanitat i el seu benestar. I aquests mateixos van prendre les decisions que han fet a miques allò que tant estimaven: La maté porque era mía. Els representants polítics pateixen sovint aquesta síndrome: creuen que el noble origen i la qualitat de la seva magistratura s’encomana a les seves accions només pel fet de prendre’n possessió.
És això el que passa a propòsit dels abusos sexuals en alguns sectors de l’Església Catòlica, la institució més duradora i més sòlida de tota la història? És possible que alguns sacerdots i bisbes pensèssin que podien fer qualsevol cosa –o que podia passar qualsevol cosa– i que tot aniria bé igualment? No s’han repenjat en l’excel·lent trajectòria de servei a la humanitat de l’Esglèsia catòlica, que només nega el sectarisme més tronat? No han entés imprudentment de les paraules fundacionals: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les portes de l’infern no la dominaran” (Mateu 16,18)?
És possible. O bé: no em sorprendria.
Tampoc no em sorprèn que s’informi i s’opini de tot plegat en un to ben a l’estil dels processos de Roland Freisler a l’Alemanya nazi o d‘Andréi Vishinski a l’època del terror estalinista. No em sorprèn que per a The New York Times –i els seus escolanets– l’escàndol no siguin els crims d’abusos sexuals del clergat o sinó la moral catòlica i el celibat sacerdotal. No em sorprèn que més enllà de l’interès objectiu pel problema i la seva solució, sembla que busquin lligar la culpa dels abusos a l’Església en si, per a minar la seva autoritat moral; presentar com a culpable al conjunt del clergat catòlic i implicar directament al Papa en els escàndols. No em sorprèn que tinguin més en compte els advocats que fan negoci amb les víctimes que a les mateixes víctimes.
No em sorprén gens. Com volen que orienti la informació un director que el 2002, llavors corresponsal a Roma, va escriure una peça titulada “Is The Pope Catholic?”, És un exercici de desinformació, parcialitat i mala llet que amb el títol sol ja paga.
Em sap molt greu que el Times –i els seus escolanets– no apliquin els alts estàndards professionals ordinaris en aquest cas. Per quatre motius. Un, perquè m’encanta The New York Times. Dos, perquè l’Esglèsia Catòlica es mereix adversaris a l’alçada. Tres, perquè amaguen deliberadament l‘operació neteja que va començar el Papa quan era Prefecte de la Congregació de Doctrina de la Fe. I quatre, perquè ens posen costa amunt que els catòlics i la jerarquia catòlica agraïm al periodisme que hagi aixecat la catifa i mostrat al món tota aquella “porqueria” de què parlava Joseph Ratzinger al Via Crucis de 2005, poques setmanes abans de ser triat Papa.
