El Comitè de Bioètica ha avalat la llei de l’avortament. Estem d’enhorabona. Totes les Hannah Montana catalanes ja poden demanar hora al ginecòleg de torn sense dir ase ni bèstia als pares durant les primeres catorze setmanes de prenyades. Roma locuta, causa finita.
Qui tingui filles en edat d’escalfors respira tranquil. S’estalviarà xerrar amb la criatura per provar d’alleugerir-la enmig del mal tràngol que és un avortament. Tampoc no haurà de reprovar-la per la manca de precaucions. Menys encara fer-li costat i carantoines quan surti baldada del quiròfan. Menudeses sense importància.
Amb el primer pèl a l’entrecuix s’imposa l’abdicació dels pares, com els reis que han perdut el favor del poble. Que no mengin verdura, que es petin a la taula, que suspenguin totes les assignatures, que es vesteixin com si tinguessin un sopar oficial amb Obama. Zapatero ja va dir al seu dia que els pares provocaven “interferències determinants” en els seus fills. Doncs això, s’han acabat les interferències i també la determinació. Que cadascú aparqui on vulgui.
S’escau anar un pas més enllà. Els nadons no s’haurien de quedar ni massa ni gens a casa dels pares perquè les interferències comencen molt aviat. Fixeu-vos que encara hi ha qui tria el color de la roba en funció del sexe del nadó. Inadmissible. Cal tallar-les d’arrel, aquestes interferències.
Hem de col•lectivitzar la reproducció i deixar la criança en mans d’un Comitè des del minut un després del part. L’escena podria ser semblant a aquesta: la mare, mentre encara l’estan cosint, es miraria la personeta que li ha sortit del ventre per dir-li: “au va, amb el Comitè estaràs millor. Ells et triaran el nom i si interfereixen, a ben segur que serà per a bé”.
