De moment, el debat sobre l’aprovació, o no, dels pressupostos del PSOE només està servint per mostrar, descarnadament, el desert estratègic pel què deambulen, perduts, tots i cadascun dels els sectors i faccions de l’independentisme. Aprovar-los, amb quina intenció? Doncs per allargar i que no vinguin els altres, responen els del sí. Tombar-los, per fer què? Perquè tenim gent a la presó, diuen els del no. O sigui, l’independentisme està dividit, però sense que ningú no sàpiga ben bé el perquè.
El cas és que aprovar-li els comptes a Pedro Sánchez no canvia les coses. I el contrari, tampoc. L’independentisme no podrà reformular una estratègia viable i unitària fins que els seus líders actuals, tant els de la presó com els de l’exili, hagin estat substituïts i una nova fornada es plantegi el mateix objectiu de la independència des de la nova perspectiva que ofereix l’experiència d’aquests últims anys. Sense lamentacions, el punt de partida és avançadíssim. Tant, que hi ha bastants més independentistes a Catalunya que a Escòcia.
Així les coses, el més important no és una decisió secundària, com és la dels pressupostos, sinó que el que sigui es decideixi en bloc. Aquest és el primer pas per recuperar la iniciativa que es va perdre el dia que el que havia de ser una rebel·lió efectiva es va quedar en desobediència simbòlica.
