A Vox, gràcies

"Aquest èxit electoral de Vox no serà res més que un petit aperitiu del que ens vindrà arreu d'Europa a les eleccions europees."

La frase acostuma a fer referència a Déu, avui l'obviarem momentàniament, per centrar-nos en el fenomen Vox. I és que certament, aquests dies molt s'està parlant de la irrupció del partit d'ultradreta Vox en el panorama polític espanyol. Les causes que expliquen la seva aparició entenc que són més complexes que les que molts opinadors estan significant i responen, al meu entendre, a elements varis, entre els quals: fatiga de l'electorat dels partits grans i cerca de cares fresques i idees noves, la sensacional sobreexposició de causes per corrupció, els efectes encara negatius, per una part important de la població, de la greu crisi de fa una anys, amb regions com Andalusia molt depauperades i amb altíssims nivells d'ineficiència en la gestió, permissivitat vers el crim o el frau en una legislació sovint massa garantista –recordem la proliferació de narcos al Camp de Gibraltar-, els efectes de la immigració i, last but not least, la qüestió catalana.

 

És obvi que mai pot ser una bona notícia l'aparició d'una extrema dreta, mai desapareguda a Espanya, encara que durant molts anys sense referents polítics propis a les institucions. Avui per avui, aquest èxit electoral de Vox no serà res més que un petit aperitiu del que ens vindrà arreu d'Europa a les eleccions europees, on val a dir que els polítics de l'establishment de tota la vida com Juncker, Macron, Renzi, Merkel, Blair o aquí el PP i PSOE s'han carregat qualsevol projecte polític amb cara i ulls, a banda de cor, per generar prestigi i il·lusió als electors europeus. Ells –i elles- per la seva manca de visió, a diferència dels pares fundadors europeus, el seu excés de prudència, això és la covardia, i tot fet d'esquenes a la ciutadania i sovint en connivència amb poderosos lobbies, que poden ser bancs i multinacionals però també sindicats, no defensant o fent-ho malament els interessos de la gent són, en gran mesura, culpables de primer el descontentament universal i després la seva conseqüència política: la irrupció d'extremismes de dreta i esquerra pel vell, bell ja no tant, continent. Fins que no torni la política, els extrems tenen camp per córrer i, insisteixo, encara no hem vist res. 

 

 

Pel que fa a Catalunya, crec que no podem fer altra cosa que saludar l'emergència de Vox del sud i enfilant nord de la península en aquesta sort de "reconquesta" que ens diuen. El filòsof Gramsci, sard i comunista per aquest ordre, en les seves explicacions sobre l'hegemonia i el pes de la cultura ens avisava que calia fer brollar les contradiccions del sistema per destruir-lo o, reformar-lo, diríem nosaltres. En efecte, Vox és una excel·lent oportunitat per fer veure a tants catalans, avui encara reticents, que Espanya no és reformable i que nosaltres no som d'eixe món d'incults i llagoters señoritos pseudofeixistes o reialistes, amants de monterías i de col.leccions de banyes –imagino que no només de cérvols-  que si et descuides tornen a instaurar el dret de cuixa o de "pernada" com deien ells. Manuel Fraga, franquista però força més intel.ligent i preparat que el tal Abascal i la seva Smith and Benson, ho va deixar molt clar allà pels setantes a un grup de militars que veien que el franquisme no tornava: "si quieren que vuelva lo de antes hay que poner 300.000 muertos sobre la mesa, como en la Guerra Civil". Els militars es van espantar i no acabaren fent res més que carrinclones conspiracions de capitania remullades amb molt de brandy, ginebra i viciosa mala llet. Doncs això mateix, si realment volen fer-nos desaparèixer i fer-nos perdre la veu i guanyar la por que es comportin com a autèntics servidors del feixisme o el seu estadi superior el nazisme. Menys Bertin Osbornes, Fran Riveras o Tejeros, personatges grotescos barreja d'Escopeta Nacional o el Sálvame i, per contra més violència de la de veritat. No ho faran, potser alguns d'ells no per manca de ganes o de desigs, però no ho faran perquè ningú seguiria aquest basc foll i poc romanitzat anomenat Abascal que no deixa de ser un pijo, fill i nét de franquistes i, amb ínfules de redemptor inquisitorial. I a nosaltres, la seva aparició ens va de perles precisament no per conquerir, però si per conquistar les ments i els cors de molts catalans que fins ara no han vist prou clara aquesta història de la independència, cosa a totes llums comprensible veient, què diuen i després no fan, els polítics indepes. Això se'n diu, i a Vox i el futur tripartit neofalangista, mil gràcies, eixamplar la base i no amagar el cap sota l'ala, plens d'excuses, subterfugis i eufemismes, com fan altres. Això però són figues d'un altre paner i donaran per un nou article.     

 

 

Comentaris