A vol d'ocell

"Ara cal preparar-se per patir. Zero esperança de distensió"

Intento fer l'exercici d'abstraure'm del nus enverinat de la investidura, aixecar el vol i mirar el camp de batalla des d'allà dalt. Què veig? A una banda, veig un Estat homologat de la UE en progressiva degradació moral i democràtica, amb diverses crisis greus superposades (deute, pensions, Catalunya) que el poden dur al col·lapse i una imatge internacional molt debilitada, tant, que el cap d'Estat ha de dedicar uns paràgrafs del seu discurs a Davos a recordar que Espanya és una democràcia (quin altre cap d'estat d'Europa hauria de començar un discurs recordant que el seu país és una democràcia?). Però també veig, en l'Estat espanyol, l'altre revers de la moneda: una cohesió nacional espectacular, articulada com a reacció a un enemic interior (Catalunya). Una abassegadora cohesió nacional que s'ha posat d'acord en un principi: el manteniment de la unitat d'Espanya justifica l'autoritarisme (poder executiu), el silenci còmplice (poder legislatiu), la perversió dels principis del dret i la prevaricació (poder judicial) i la mentida sistemàtica (poder mediàtic). A por ellos. Diria que no cal ni que es coordinin: cadascú sap el que ha de fer i tothom sap que l'aval ve de dalt de tot, d'aquell discurs televisat del Rei que va declarar la barra lliure contra els rebels. Mentrestant, l'opinió pública es divideix entre els que aplaudeixen, els que demanen més sang, i els indiferents. Les veus dissidents són comptadíssimes (i per això triplement dignes). Cohesió nacional. Sobre bases autoritàries, però cohesió nacional al cap i a la fi.

 

I què veig, des d'allà dalt, a l'altra banda? Veig un moviment polític contestatari que persegueix la independència de Catalunya, ple de raons morals i democràtiques, portador sens dubte d'un model de país millor, amb una capacitat de mobilització admirable, amb una resiliència sorprenent, i que en poc temps ha aconseguit arribar al 47% del suport popular i dues majories absolutes parlamentàries consecutives. Faig un repàs mental ràpid de la història d'Europa i juraria que des del final de la Segona Guerra Mundial cap moviment revolucionari ha assolit aquestes fites. Pacífic i inofensiu, però revolucionari, sí: o no és una revolució la secessió republicana d'un territori que és part d'un estat monàrquic membre de tots els clubs del sistema institucional mundial (UE, OTAN, OCDE, ONU)? També aquí hi ha l'altra cara de la moneda, però: veig un moviment que possiblement ha pretès assaltar la fortalesa massa aviat, sense haver acumulat les forces realment necessàries com per conquerir-la, i que ara en pateix durament les conseqüències en forma de repressió. I també veig un dèficit de cohesió nacional important, sobretot en comparació amb l'adversari. Mentre l'A por ellos pràcticament no té oposició interna, el visca la República en té, i molta. I això és una debilitat mot gran.

 

 

Des d'allà dalt em pregunto qui té més possibilitats de guanyar, i penso que en el mig termini les cartes guanyadores les té l'independentisme, perquè és molt més conscient de les seves debilitats que no l'Estat espanyol i per tant s'autocorregeix més eficientment, perquè en fons i forma és fill del segle XXI i s'enfronta a un artefacte del XIX amb aluminosi avançada, i perquè si ha estat capaç d'arribar tan ràpid al 47%, sens dubte sabrà trobar la manera d'assolir el 60%. A curt termini, però, crec que li tocarà aprendre a patir, a serrar les dents i a aguantar, perquè l'adversari està en mode venjança. Que ningú descarti que la manera d'acostar-se ràpidament al 60% sigui precisament l'evidència de l'ànim venjatiu de l'Estat, però és evident que ara cal preparar-se per patir. Zero esperança de distensió.

 

Tot això és el que he vist des d'allà dalt aquesta petita estona que he alçat el vol, i ho explico aquí per si pot ser útil a qui ha de prendre decisions.

 

Comentaris