INTRODUCCIÓ
Avui us “obsequio” amb dos posts pel preu d’un. Els tinc escrits des de divendres de la setmana passada. He dubtat si publicar-los o no. Ho faig, tots dos junts. Autèntica xapa. O no. Un mes després de l’èxit del 9N la meva sensació és que estem a un pas de l’abisme. I no ens ho mereixem.
En el primer post explico perquè crec el més urgent i important que tenim entre les mans és recuperar ERC per al procés. Parteixo -i pateixo- per tant de la base que els amics d’ERC estan ara mateix en un marc mental i polític fora del procés, i que no ens ho podem permetre.
En el segon post intento centrar, dades en mà, què és o què pot ser tot això que de sobte algú ha decidit és el gran impediment per una gran candidatura de país que asseguri el Sí a la independència: els indecisos. Existeixen? De què podem parlar quan parlem d’indecisos o d’alguna cosa que s’hi assembli? On són? Què hi podem fer? I veureu com res del que us expliquen o intenten encolomar per justificar prejudicis diversos es correspon amb la realitat.
Sort que hi sóc jo 😉
1. OBJECTIU RECUPERAR ERC PER AL PROCÉS
Des de dimarts de la setmana passada, amb la conferència/proposta/cop de porta d’Oriol Junqueras el sobiranisme està sumit en un cert estat d’estupefacció, per no dir irritació, per no dir col·lapse.
Era molt difícil centrifugar l’enorme força cohesionadora que va tenir el 9N, i la conferència de l’Oriol ho ha aconseguit. En aquests moments ningú sap on som, ni quin pot ser el nostre futur, ni si ens en sortirem. Es va rebentar la canonada per la que circulava aquell torrent d’il·lusió que va ser el 9N i ara tot són mans i mànigues per intentar recompondre alguna cosa.
Per què ha passat tot això en menys d’un mes?
Al meu entendre tot el que ha passat només té una explicació: la confluència simultània de dos elements que han instal·lat ERC i de retruc tot el procés en un bucle molt perillós.
El primer element és la constatació que ERC i el lideratge d’Oriol Junqueras són absolutament imprescindibles per al procés: no hi ha procés sense ERC i el procés necessita imperiosament aquell lideratge positiu de l’Oriol Junqueras que tots hem conegut. Ho he dit mil cops i ho tornaré a repetir les vegades que faci falta: la majoria social per la independència es configura com a tal a partir de la confluència del món de convergència i del món d’Esquerra. No hi ha independència sense aquests dos mons. Després hi ha molta més cosa, però l’espai polític que configuren el món de convergència i el món d’Esquerra no només són els centrals, sinó els que proporcionen la majoria sòlida.
El segon element és que a ERC ara mateix estan instal·lats en una espiral destructiva de tal dimensió que fa trontollar el procés. Per datar-ho, per bé que ja hi havia antecedents, ens hem de remuntar al 14 d’octubre, a la reunió de Pedralbes. Al darrere d’aquesta situació hi ha un dels grans misteris d’aquest procés: què va passar, qui va influir-hi, com va fer-ho… perquè la cúpula d’ERC s’instal·lés en una percepció tan errònia del que estava passant que els portés a un marc mental i polític que és el que està a l’origen d’aquesta espiral. D’aquesta situació en trec una conclusió molt clara: si ERC no en surt no hi haurà res a fer, perquè aniran encadenant errors que més tard o més d’hora esdevindran letals per al procés.
Quins crec que són els errors encadenats per ERC des del 14-O:
– ERC va estar a punt de carregar-se el 9N. Quan el 14-O van sortir de la reunió amb Govern i resta de partits amb aquell comunicat de premsa dient que el Govern “renunciava al 9N”, si la CUP no s’hi queda el 9N hagués saltat pels aires. I ara tots sabem que el 9N és el més gran que hem fet en 300 anys. Es van voler carregar a Mas amb l’excusa del canvi de model o és que la seva percepció de la realitat era tan deformada que es pensaven que el President Mas s’ho havia carregat tot? És igual. No es tracta ni tan sols de que ho expliquin, simplement crec que val la pena recordar-ho perquè vegin les conseqüències que poden tenir les seves decisions si no les prenen en l’estat de confiança i marc mental i polític adequat.
– Per intentar donar una dimensió política al que havien fet, desenvolupen una teoria nova, la de la que el 9N no generava cap “mandat democràtic”. Nou error. El nou 9N i l’anterior model produïen idèntiques conseqüències i de tots dos se’n podia derivar el mateix mandat democràtic. No és cert, per tant, que del nou 9N no se’n pogués derivar un mandat democràtic que sí es pogués tenir de l’anterior model, però ho han estat repetint com un mantra amb una intenció evident de devaluar el 9N.
– Conseqüència d’aquest mantra del mandat democràtic cauen en un tercer error, quan diuen que davant la situació creada l’únic que serveix és convocar ràpidament unes eleccions que ens portin a la independència. És un nou error, no perquè no sigui el que realment tocava fer, sinó per com ho fan. Que caldria unes eleccions plebiscitàries estava més que parlat. I fins i tot així figura en els informes del CATN. Però tothom estava d’acord en posar tota la carn a la graella del 9N i, segons el que hagués passat, decidir. Atrapats en aquest bucle destructiu, la reclamació de les eleccions es converteix en l’eix principal del seu discurs en totes les moltíssimes declaracions i compareixences que fan. I de pas no s’estalvien de seguir intentant devaluar el 9N.
-El quart error es produeix quan des d’ERC veuen que la societat civil els hi compra l’argument de les eleccions immediates, parlen d’eleccions plebiscitàries, però, ai làs! hi afegeixen l’exigència d’una candidatura d’unitat, de país, que representi el Sí: ERC deixa de parlar d’eleccions plebiscitàries i de DUI i es treu de la màniga fer unes eleccions constituents, amb un Parlament que redactés una Constitució i que la votació d’independència fos la de ratificació de la Constitució. Un nou error.
Davant la impossibilitat de celebrar un referèndum acordat amb l’Estat, que sigui vinculant jurídicament o políticament per a les parts, i abocats a un procés unilateral d’independència, el recurs que tenim són unes eleccions plebiscitàries, que adquireixen aquest caràcter perquè excepcionalment donen un sentit refrendari al rol democràtic clàssic d’unes eleccions i del joc de partits.
Una votació d’aquesta naturalesa té tota la validesa i legitimitat democràtiques davant la comunitat internacional. Si les eleccions configuren una majoria parlamentària clara inequívocament favorable a la independència, llavors es fa un proclamació o declaració d’independència i a mesura que la comunitat internacional comença a reconèixer el nou estat que ha proclamat el Parlament, es va fent efectiva la nostra independència.
Finalitzat aquest procés, i d’acord al que és normal, de sentit comú ha de ser un nou Parlament, escollit ja en termes de representació ideològica, de joc de partits, i no com a substitutiu d’un referèndum, que redacti la Constitució del nou estat.
El que no té cap sentit és convertir les eleccions de la independència, les eleccions que davant la comunitat internacional han de servir per comptar-nos en termes de Sí o de No, en unes eleccions de caràcter ideològic on l’objectiu sigui debatre i confrontar els diferents models i polítiques per al nou estat, un nou estat que encara no existeix, que encara és una quimera.
És un error que tampoc té cap explicació caure-hi, i en el que ERC, en solitari, continua instal·lada i defensant-lo numantinament, fent un mal evident a tot el procés, al generar una confusió innecessària i i dificultar la lectura i comprensió del que està passant.
– El cinquè error relliga tots els altres: en contra del que preveuen els experts del CATN, la societat civil, la proposta del President Mas i el més elemental sentit comú polític, com seria promoure una candidatura central de país amb l’objectiu de representar al màxim el Sí i d’assegurar un clar triomf electoral que s’identifiqui clarament com un Sí a la independència a ulls de tot el món, totalment i inqüestionablement representatiu de la majoria social democràticament expressada, ERC no vol participar d’una candidatura de país d’aquest tipus i reclama unes eleccions de partits, amb propostes diferenciades des del punt de vista de posicionament ideològic.
I en aquest punt estem.
Objectiu: recuperem a ERC!
El gran repte, que esdevé un objectiu que ens implica a tots, als d’ERC i als que no ho som, és facilitar-los-hi al màxim la sortida d’aquest marc mental i polític tan erroni i que puguin abandonar la desconfiança total que ara mateix tenen en relació a tot i tothom. Si ho fan, si ho fem, haurem recuperat a ERC i la millor versió del lideratge de l’Oriol Junqueras. Són tan imprescindibles que no podem permetre’ns el luxe que no hi siguin bé. Si no recuperem a ERC descarrilarem.
Fins que això no passi ERC seguirà responent a cada nova etapa del procés amb un nou salt endavant igualment poc meditat i que esdevindrà un nou error.
És evident que la conferència d’Oriol Junqueras va ser un gran error: no va aportar res i va sumir gairebé tot el sobiranisme en un estat d’estupefacció i desconcert totals, que va generar una reacció de desaprovació molt dura i crítica a molts nivells, especialment per les xarxes. Davant d’això ERC, en comptes de parar-se un moment a veure què és el que està passant, mobilitza tots els seus recursos, i fa un nou salt endavant… que es converteix en un nou error, embolicant-se amb la bandera dels indecisos.
En una situació “normal” el primer que haurien vist els amics d’ERC és que posicionar-se públicament en contra del que havien defensat el President Mas i l’ANC, i que coincidia amb el llibre blanc del CATN, ens portaria a tots greus conseqüències.
ERC i l’Oriol no podien ignorar que sortint amb una proposta que no coincidia en res amb la que havia plantejat el President i validat l’ANC es desencadenaria la tempesta en la que ara mateix estem sumits. Això no ho podien ignorar. El que potser sí que no s’esperaven era una reacció tan contrària com la que hi ha hagut, que fins i tot s’ha donat dins del mateix “món” d’ERC.
La resposta d’ERC és un nou mantra: ho fem per responsabilitat, perquè som els únics que pensem en els indecisos i en plantejar les coses de manera que sumem gent que ara mateix no està per la independència.
Qui pot criticar que es plantegi una cosa que s’assegura és el que ens permetrà convèncer indecisos? Tothom està a favor de tot el que sigui convèncer indecisos! És un argument de l’estil “s’ha de fer això així perquè permetrà acabar amb la fam al món” sigui el que sigui el que ens proposin, ningú no tindria ous d’oposar-s’hi.
Per què dic que estem davant un nou error d’ERC? Perquè, al meu entendre, això que diuen no hi ha res sobre el que sustenti. Tot és pura retòrica.
A hores d’ara NO HI HA NINGÚ QUE PUGUI MESURAR L’IMPACTE D’UNA OPERACIÓ COM LA QUE ESTEM FICATS, en cap de les dues propostes que tenim damunt la taula, perquè no s’ha donat mai i perquè ni tan sols s’ha concretat.
La proposta Mas i ANC és una candidatura de país, que no té RES A VEURE amb una coalició o suma de sigles. Estem parlant d’una experiència inèdita, excepcional i absolutament atrevida i ambiciosa, que supera els partits i es configura implicant-hi des del moment zero a la societat civil i a les personalitats de referència de la nostra societat amb una visió transversal, plural i amb data de caducitat.
Podríem tenir, a partir d’enquestes, un input inicial de com es valora la la proposta en abstracte, però fins que no estigui concretada no es podrà tenir cap evidència del seu impacte en termes de projecció de vot.
Cap proposta està exempta d’incerteses, i només podem aproximar-nos-hi a partir dels pocs referents i precedents que existeixen en el nostre entorn, del coneixement i contrast amb la nostra realitat que puguem fer i de la nostra intuïció política.
2. INDEPENDÈNCIA, INDECISOS, VOTANTS POTENCIALS, LLISTA DE PAÍS, FACTORS MOTIVACIONALS DEL VOT I ALTRES
Si agafem l’últim baròmetre CEO, que recollia la intenció de vot davant el 9N i ho creuava per la intenció de vot dels enquestats, podem fer una aproximació mínima que ens permeti respondre algunes preguntes inicials: a què ens referim quan parlem d’indecisos? Quants són? Com són? On se situen políticament? Quins són els factors motivacionals que influeixen en el seu posicionament? Des d’aquest punt de vista el CEO és una eina molt útil, perquè ens ajuda a conèixer la nostra realitat.
Així les coses, interpreto que quan parlem d’indecisos podem fer referència a dos perfils diferents de possibles votants:
el col·lectiu d’enquestats que davant la pregunta de què farien el 9N van respondre NS/NC (indecís pur) i
el col·lectiu de votants que no són indecisos, perquè tenen i expressen clarament una opinió, però que entenem que el seu posicionament (que no és independentista) és susceptible de ser derivat cap a un posicionament independentista. Estaríem parlant del col·lectiu que van dir que votarien Sí No o Sí NS/NC (els més propers a la independència en termes d’expressió política).
El NS/NC és un 8,2% de la població enquestada i el Sí No/NSNC un 14,4% (12,6 1,8). Són els dos únics valors demoscòpicament significatius.
Si assumim que un avançament electoral amb unes eleccions plebiscitàries ens mena a les eleccions de la independència, les que han de servir per a “comptar-nos”, només comptaran com a Sí els vots a les propostes que explícitament ho portin al seu programa.
Mas i ANC han proposat una llista de país. Junqueras ha proposat diferents llistes que ho recullin, i ho justifica per arribar als “indecisos”. Les llistes Junqueras són, de fet, les propostes de sempre: la del món convergent, la del món d’ERC i la del món de les CUP, eventualment alimentades amb les aliances i suports que puguin incorporar d’altres formacions o personalitats en la seva òrbita.
En termes plebiscitàries només té sentit analitzar dues coses: o el vot dubtós -susceptible de perdre’s- que ara tenen opcions polítiques que en unes plebiscitàries estarien en el bloc del sí a la independència, o el vot de sí a la independència que en unes eleccions plebiscitàries estaria en partits que no sumarien, que no podríem comptar com a sí a la independència. Així les coses, els tres subconjunts possibles de vot indecís o de vot susceptible de ser decantat cap a opcions independentistes se situaria en aquestes tres dimensions:
– El 45% de vot Sí Sí que manifesten els votants d’ICV-EUA.
– El 8,4 de Sí No NS/NC i el 3,1% d’indecisos purs de CiU
– El 13,6% del PSC que diu votaria Sí Sí, el seu 10% de “decantables (Sí No/NS/NC) i el seu 11,6% d’indecisos (NS/NC).
Sobre el vot independentista d’ICV-EUA:
Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d’ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.
En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d’ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per “rescatar-ne” una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d’aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d’un escenari amb les propostes de sempre.
Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s’alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.
Si del que es tracta és de fer una constitució, de votar espais ideològics, el votant indepe d’ICV-EUA no tindrà cap estímul a deixar de votar la seva opció, perquè, tot el contrari, el que voldrà davant el repte de sentar les bases del nou estat, és remarcar la seva opció ideològica. En canvi si les eleccions són en clau de vot a la independència Sí/No, i els elements ideològics del nou estat queden postposats a una fase posterior, aquest mateix votant independentista que ara mateix manifesta seguirà votant ICV i que si ho fa el perdrem, tenim alguna possibilitat de recuperar-lo plebiscitàriament.
Assegurar el vot convergent que es pot perdre:
El segon gran volum de votants sobre el que cal operar en unes eleccions plebiscitàries està en el món convergent, i és un vot singular, perquè és un vot que l’objectiu és no perdre’l, atès que veiem elements d’indecisió que el fan perillar. Són un percentatge inferior al d’ICV-EUA, però en tant en quant CiU és la primera força política, en termes de vot és igualment rellevant. Estem parlant del 8,4 de vot Sí No NS/NC de CiU i del 3,1% d’indecisos purs, en total, d’uns 130.000 votants.
La pregunta que ens hem de fer és quins són els elements facilitadors de la mobilització d’un públic d’aquest perfil.
Jo crec que clarament la potència d’una llista de país, atès que és un motor d’il·lusió únic, que implica tota la societat, que aporta solidesa estructural al procés amb un lideratge compartit i plural, que és respectuós institucionalment amb la figura del President, i que garanteix la governabilitat i l’estabilitat interna davant les turbulències.
Per a un votant indecís/susceptible de perdre’s de CiU unes eleccions de llistes, de partits, amb tot confús, amb les coses de sempre per allà al mig, amb un ambient crispat i que no pugui dissimular les dificultats futures per garantir la governabilitat… és un escenari ple d’incerteses,que pot portar definitivament a perdre aquest vot clau per assegurar la majoria.
El vot susceptible d’incorporar-se al vot per la independència des del món del PSC-PSOE
El tercer bloc de votants potencials està situat en l’òrbita del PSC, en aquest 13,6% que diu votaria Sí Sí i que per tant també perdríem si es votés en un sistema de llistes de partits polítics, perquè el vot PSC no comptaria com a Sí a la independència, però també en un 10% de “decantables (Sí No/NS/NC) i un 11,6% d’indecisos (NS/NC). Tenint en compte que el PSC és la segona força del Parlament en nombre de vots, aquests percentatges representen un nombre significatiu de votants.
Aquest perfil de votant encara alineat amb el PSC és un perfil identificat, com el convergent, amb certs valors com l’estabilitat i la governabilitat.
Per trobar referents que ens orientin sobre com es pot arribar a moure aquest vot el més directe és observar què han fet els antics votants de PSC, com ells, amb els que comparteixen aquests valors de catalanitat i progressisme, però que ara ja han decidit no seguir votant PSC. Doncs bé, el que primer veiem és que el vot que del 2012 ençà perd el PSC preferentment se’n va cap a CiU i, molt a prop, però una mica menys, cap a ERC.
Amb aquesta dada és evident que una llista de país que integri el món convergent i el món d’ERC és un valor segur per intentar decantar el vot indepe o susceptible de votar indepe que encara conserva el PSC. Sobretot si això va acompanyat també de la presència d’altres referents del mateix món socialista, que no tenen perquè ser els més mediàtics.
Aquesta visió es reforça encara més perquè, en contra del que en el seu moment es va vendre, el transvassament de vot socialista cap a ERC a les Europees, tot i el “fitxatge” d’Ernest “Tete” Maragall, va ser inapreciable, testimonial. Alerta per tant amb visions excessivament tòpiques sobre el comportament de l’electorat, perquè ja veiem que no funcionen…
I si ens ho mirem a partir del que motiva a votar a favor o en contra de la independència?
El discurs aquest que s’ha començat a fer com si es descobrís la truita de patates d’aconseguir fer votar indecisos té un altre punt feblíssim, a banda de tots els explicats fins ara, i és que en cap moment ens expliquen com pensen aconseguir-ho.
De fet invoquen un posicionament polític com si aquest, per art de màgia, tot de sobte il·luminés uns indecisos que ja hem vist que no existeixen o decantés un vot potencial, que en cap cas és indecís.
Al meu entendre l’única manera que tenim d’aproximar-nos als factors que poden ajudar a evitar perdre vot potencial per la independència entre votants de partits polítics que en unes plebiscitàries no comptarien com a vot independentista és analitzant els elements motivacionals que expressen els votants del Sí, i els elements motivacionals dels votants del Sí No.
Per què ens posicionem a favor de la independència?
A partir de les dades del CEO podem veure que els votants del Sí fonamenten la seva decisió, de manera destacada, per la capacitat i el desig d’autogestió econòmica (un 29%) i perquè creuen que Catalunya milloraria (un 20,6% – tot i que és un factor molt lligat a l’anterior). En tercer lloc els votants del Sí situen el sentiment d’incomprensió de la resta de l’Estat amb Catalunya (un 20%).
Si agrupem aquests factors veiem que per als independentistes l’eix econòmic i de millora associada a aquesta dimensió té un pes del 50%, és el gran element motivacional, molt pel damunt dels que integren components de canvi estructural més intens i dels de caràcter identitari.
Quins són els elements motivacionals negatius respecte la independència?
És curiós -o no-, però els factors motivacionals dels votants Sí No s’alinien amb els dels votants del Sí Sí… però compartint objectius, volen assolir-los sense trencar amb Espanya.
I és molt interessant i revelador veure que aquesta posició no és predeterminada en termes identitaris, sinó que el que els “frena” per no estar plenament identificats amb la independència és que no la veuen viable o factible (31,4%) o que creuen que no ens seria positiva econòmicament, que no ens convé (28,9%).
La llista de país té infinites més possibilitats de treballar pel Sí els elements motivacionals:
A la vista d’aquestes dades al meu entendre una llista de país té moltíssims més al·licients i possibilitats de mobilitzar aquest perfil de votants.
Els elements motivacionals de major pes se situen de manera claríssima al voltant de la capacitat que tinguem d’explicar tot el tema de l’espoli fiscal i de projectar un escenari econòmic viable sobre el nou estat i les millores que implicaria. No estan demanant, com diu la CUP, canviar-ho tot, sinó millorar, i és un votant que sap que aquesta situació deriva d’un maltracte econòmic sistemàtic.
Aquestes mateixes dades ens permeten identificar els elements que retreuen aquests votants del Sí No de decantar-se per la independència, i són bàsicament de seguretat: política i econòmica.
Què trasllada més seguretat sobre el procés i sobre la seva viabilitat? Que això sigui una olla de grills o que anem tots a una? Al meu entendre una candidatura de país esborra de l’horitzó qualsevol ombra d’incertesa sobre el futur, trasllada una inequívoca seguretat al votant del procés i garanteix des del primer minut la governabilitat del país, de manera que són clarament valors alineats amb el que el gran gruix de votants potencials valoren en les propostes polítiques.
No tinc cap dubte que allò que més pot ajudar a convèncer algú, al seu decantament, és la rigorositat, solvència i solidesa del que se li explica, del que se li proposa. Si cadascú fa la seva campanya pensant en capturar votants potencials per la independència correm l’enorme risc de llençar missatges contradictoris. Si les CUP estan assegurant que ho canviaran tot. Si ERC està venent un altre escenari i els convergents un altre el resultat és la manca de credibilitat de tots.
En termes estratègics jo crec que ofereix molta més seguretat en la viabilitat del procés una candidatura de país, que tingui molt ben estudiades i treballades les coses, que consensuï el discurs, el seu contingut i els seus límits. Tenim clarament situat, té un gran impacte, tot el tema de l’espoli fiscal del 8% del nostre PIB. Hem d’explicar això sense descans i tot el que podríem fer de disposar d’aquests recursos. Amb diferents accents i veus, però sense incórrer en visions contradictòries, que és el que acabarà passant amb el tema “llistes”.
Tots hem treballat, treballem i treballarem per convèncer el màxim de gent
Dintre d’aquest discurs improvisat que ha fet ERC per sortir al pas de l’impacte tan negatiu de la conferència de dimarts, crec que els companys d’ERC no haurien de referir-se a la seva proposta com la que està orientada a eixamplar la base electoral independentista, en contraposició a l’altra, com si la del President i de la societat civil fos una proposta d’onanisme tribal.
L’independentisme majoritari sempre ha tingut al cap una idea de l’activisme polític profundament social, pedagògic i de base. Des que vaig començar a militar, allà pel 1984, quan érem quatre gats, que tot el que he fet i tot el que sempre han intentat fer les organitzacions per les que he passat és treballar amb la gent, fossin estudiants, veïns, el que sigui. Vam treballar molt, vam sembrar molt, i ara es recullen els fruits.
Els últims anys, a més, moltes persones de gran talent i prestigi han treballat científicament amb una gran visió divulgativa perquè la proposta independentista disposés d’un gruix argumental sòlid.
Al costat de tot això, aquests anys hem viscut una autèntica explosió d’activisme sempre orientat cap a fora, cap a la gent, per explicar-los-hi la proposta, per mirar d’aproximar-los, de convèncer-los, de fer-los partíceps del procés. I aquesta extraordinària mobilització l’ha protagonitzada l’Assemblea Nacional Catalana, que ha fet el que fins ara mai no s’havia fet, que ha arribat fins on ara mai no havíem arribat i que ho ha fet amb una intensitat i encerts extraordinaris.
És molt injust i mancat de tot rigor enervar ara el tema dels indecisos i bla bla bla com si fos la gran descoberta, quan és el que sempre ens ha guiat: eixamplar la base independentista.
La veu dels que treballen sobre el terreny, picant pedra:
Vist com ha anat el debat cal recordar que l’ANC és, amb molta diferència sobre qualsevol altra organització, partit o el que sigui, l’autèntic front line de l’independentisme al carrer, els que més en contacte estan amb la gent, els que més hi parlen, els que més hi treballen. Té, per tant, un enorme valor, perquè recull l’experiència de tots aquests companys, la Declaració de Cornellà, en la que l’ANC ha situat clarament el seu suport a una candidatura de país, en una decisió presa després d’un exemplar procés de democràcia interna en el que hi van participar totes les assemblees locals i territorials.
Aquests dies també m’he trobat gent que per defensar que no hi hagi llista de país, sinó de partits, invoquen el Baix Llobregat o l’Àrea Metropolitana de Barcelona, com si en aquests àmbits només s’hi pogués treballar de la manera que ells proposen.
Doncs bé, crec és bo que se sàpiga que la immensa majoria d’assemblees locals de l’ANC del Baix Llobregat van apostar clarament per la llista de país.
Si confiem en la gent que fa més temps que està treballant sobre el terreny, amb els veïns, amb tot el teixit associatiu, explicant-los-hi la proposta independentista, escoltant-los, mobilitzant-los i fent-ho tot amb gran èxit i una projecció i impacte que no té precedents, si confiem en aquesta gent, en la gent de l’ANC del Baix Llobregat, seria prudent confiar també en el seu criteri, quan s’expressa amb la rotunditat que ho van fer defensant la llista de país. No tinguem tanta vanitat com per, des d’un despatx, parapetats darrere el full d’excel i a partir de quatre dades pillades pels pèls, alliçonar via tuiter a la gent que té el cul pelat de treballar amb els seus veïns. Jo em fio del seu criteri, li dono tot el valor que té i es mereix i em poso a la seva disposició per ajudar-los en tot el que pugui i per fer meves les seves conclusions: cal una llista de país.
La llista de país, per evitar que els partits segrestin les eleccions de la independència
Per acabar, l’argument que per si sol hauria de ser definitiu: som on som gràcies al lideratge i la mobilització de la societat civil. Si estem davant les eleccions de la independència és d’una estupidesa total no fer-ho de manera que hi hagi una llista de país que mobilitzi tots aquests recursos, que impliqui al 100% tota aquesta societat civil.
Com deia avui un dels màxims dirigents de l’ANC, en Jaume Marfany, ho exigim perquè ens ho hem guanyat. La societat civil exigeix llista de país perquè s’ho ha guanyat. I, com acabo de demostrar, no hi ha cap argument tècnic que ni de lluny pugui fer ombra al potencial mobilitzador d’una societat civil compromesa amb aquestes eleccions, i no bandejada o apartada, que és el que passaria amb unes eleccions de llistes de partits.
Article publicat al blog de Francesc Abad.
