Si mirem al nostre voltant amb la mirada atenta com qui ho fa a través d’un microscopi, descobrim que les nostres vides pertanyen a tots, menys a nosaltres. En una societat culpabilitzada d’un excés d’individualitat, d’un liberalisme extrem i un egoisme sense mesura, sorprèn que no es repari en el fet que mai com ara vivim sota un acte d’explotació sense parangó en la història. No fem res que no obeeixi al desig d’altres, ja sigui com a resposta a la seva petició o perquè pensem que d’aquesta manera obtindrem la seva aprovació. La família ens reclama responsabilitat, dedicació, atenció i sobretot amor. Els amics, lleialtat i temps. El treball que realitzem ens exigeix ??disponibilitat i estar disposats a adaptar-nos als canvis que, en la majoria dels casos, no ens afavoreixen. I la nostra organització social sol·licita als ciutadans participació i compromís.
L’exigència del món exterior sobre l’esfera privada de les persones és tan opressiva com invisible, tan efectiva per al sistema com indiferent als nostres particulars anhels. Si mirem el rellotge o el mòbil, una aplicació ens sol·licita que fem un mínim de 10.000 passos diaris. Si passegem pel carrer, tots els anuncis demanen més de nosaltres dels que són capaços d’oferir-nos. En pagar per una compra en un supermercat del Corte Inglés ens demanen que jutgem als empleats marcant amb una x el nostre grau de satisfacció per l’atenció rebuda. Les companyies de telèfon ens assetgen pregant que revelem el que ja saben: que necessitem més amplada de banda o canviar el telèfon. Ens assetgen amb enganyoses ofertes que ens obliguen a mantenir-nos alertes i ser ràpids en rebutjar per no quedar embolicats i atrapats en l’encantament. En molts restaurants el canvi dels empleats és tan constant que el client acaba ensenyant al cambrer com funciona la carta.
Pertanyem a tots aquests misteriosos instants que es posen invisibles com la pols. Fins i tot les nostres reflexions poques vegades ens pertanyen, ja que funcionen com falques radiofòniques, com ecos periodístics o paròdies televisives. En més d’una ocasió he sentit a dir que hi ha tres tipus de persones; les que parlen del que els ha passat a altres persones, les que parlen sobre el que han vist, llegit o escoltat en els mitjans de comunicació i les que parlen d’idees. Tres tipus de persones que han quedat sobrepassades per un quart tipus: les que parlen i que ningú escolta, ja que totes les persones a les quals es dirigeixen estan realitzant coses per a uns altres. Sense adonar-nos, hem creat una societat en la qual hem après a exigir el dret a parlar però hem oblidat el dret a ser escoltats.
Pertanyem a tots, fins i tot a aquells amb els quals ens afiliem, aspirant a formar part d’un col·lectiu social que ens representi. En el seu llibre Reflexions del senyor Z, el pensador H.M. Enzensberger escriu: “Un no només havia de poder ingressar en aquestes institucions (clubs de futbol, ??partits polítics, empreses, clubs de tir, fundacions o corporacions), sinó també sortir d’elles sense témer cap perjudici”. El temps que vivim ens exigeix ??pertànyer al màxim d’associacions, agrupacions o institucions, sempre que no sortim d’elles. Sortir d’elles suposa estar exposat al judici dels altres membres, que tendeixen a pensar que un és un mal ciutadà o un mal company. Hem construït per sobre de les nostres vides una societat imaginària a la qual prestem les 24 hores del dia. Parlo d’imaginària perquè a l’única causa justa a la qual un pot pertànyer és a la família i als amics, encara que ens prenguin el temps per gaudir d’ells. La tasca no és fàcil però és possible si comencem a afrontar els riscos de l’esperit quan ens adverteix que potser tenim por de la vida.
