Tots els espanyols som un sol poble i tots som iguals i tots ens sentim igual d’espanyols i tots formem part d’una sola nació i tant se val si has nascut a Barcelona o a Granada. Tots som exactament igual d’espanyols. Això ens diuen des de allà i des d’aquí. És el gran argument dels partits polítics espanyols. I no és només cosa de professionals de la política. També els periodistes i escriptors més enllà de l’Ebre presumeixen de saber què és un català molt millor que nosaltres. S’omplen la boca analitzant les diferències inventades entre Catalunya i Espanya. Ells ja saben, millor que ningú, que un català i un espanyol són el mateix. És més, en saben tant, d’analitzar les diferències regionals, que tenen autoritat suficient com per explicar-nos que a nosaltres ens menteixen a casa. Que aquesta sensació que tenim de ser diferents és una mentida imposada per professors i polítics i periodistes maliciosos. España es una.
Ara bé, la igualtat entre espanyols és flexible. No cal ser primmirat. Perquè, encara que siguem iguals, resulta que, a nosaltres, se’ns ha de controlar amb mà de ferro. No és que siguem diferents, és que som especials. I tots aquests arguments sobre la teòrica igualtat entre tots els espanyols es sustenten sobre un discurs únic que ve des de Madrid, no pas sobre la realitat. Ens diuen que tots els espanyols vivim, parlem i sentim de la mateixa manera. Però, més enllà d’aquest discurs buit i infantil, estan els fets. Perquè quan les coses s’han de demostrar es demostren amb accions. I aquesta setmana es produiran dos fets concrets i específics que són clarament eloqüents sobre les diferències catalanes. Dos fets que van agafats de la mà i que mostren, de manera inequívoca, què som per Espanya. El Consell de Ministres de la metròpoli i un nou desplegament policial repressor.
Com si fóssim una banda de nadius salvatges, el Gobierno del gran Estat ve a visitar-nos. Venen a demostrar a la resta d’Espanya que Barcelona forma part també de la seva nació. No és pas un gest per guanyar-nos. No és pas una mostra d’amor o estima cap als catalans. No és un favor ni una promesa de futures inversions. És un gest estrictament dirigit a la resta d’Espanya. Volen explicar a tots els possibles votants nacionalistes i feixistes espanyols que Catalunya està perfectament controlada per la metròpoli. És aquest el gest que volen promoure i exhibir. I si us faltava una evidència del que dic, està clarament manifestada en el desplegament policial que acompanyarà el Consell. Mil policies més per protegir els ministres i per demostrar, de manera inequívoca, que aquí no els volem pas, als polítics de Madrid.
No volem que vinguin a presumir ni exhibir control i poder sobre nosaltres. No volem que ens tractin com una tribu perduda. I no volem que per poder-se passejar pel nostre país vinguin escortats per centenars de policies. Hi ha maneres molt eficaces de guanyar-te el cor dels catalans. El que fa el Govern espanyol no és pas un gest cap a nosaltres sinó una exhibició obscena de cara als espanyols. És un “a por ellos” amb vestit i corbata. Jo també tinc una frase ben castellana per respondre. No entremos al trapo.
