A MENYS DEMOCRÀCIA MÉS INDEPENDÈNCIA

"Doncs comptat i debatut, sí, potser sí que valdria la pena arreglar-nos les coses entre nosaltres mateixos, no sols perquè en tenim capacitat, sinó perquè per malament que ho féssim, sempre seria millor que lligats a uns poders que no decideixen aquí"

Ho diu tothom i no sé si és profecia però ho testimonien les enquestes: el sentiment independentista puja. La darrera xifra donada per La Vanguardia situa en un 37% els ciutadans que se'n declaren a favor i en un 41% els contraris. Quatre punts de diferència només, set menys que a l'octubre passat i onze per sota del novembre del 2008. Clar i català: això no té aturador.

El moviment independentista, però, presenta una nova cara. Ja no és patrimoni exclusiu d'uns quants que l'han alimentat a través dels sentiments i la defensa de la identitat catalana. Si m'ho permeten, ja no és cosa del cor, ara pesa tant o més el cap. Una virtut catalana per excel•lència: es tracta d'una qüestió pràctica.

El catalanisme en totes les seves accepcions ha representat un moviment polític profundament democràtic, d'aquí les desavinences amb els radicalismes que tendeixen a un dogmatisme de classe. La natural tendència al pacte, al consens, a produir el menor estropici possible ens ha configurat com a feiners i senzills, amb pocs herois però amb una grandesa de les classes mitges capaç d' haver mantingut ben viu fins avui un sentiment d'identitat que ni els exèrcits han pogut vinclar.

I continuaríem igual, discutint i argumentant sobre les dimensions del sobiranisme, la capacitat nacional dins d'Espanya, les possibilitats d'un estat federal o senzillament l'ambivalència de sentiments d'aquells que com al bolero estimen dos mujeres a la vez y no estoy loco.

Qui ha trencat doncs aquesta simfonia natural? La debilitat d'una Espanya que tot i ésser democràtica no té la profunditat que la praxi (ni que sigui a batzegades) de la discrepància permanent ha obrat en l'ADN català que de no ser permanentment demòcrata ja no exisitiria.

La creixent onada independentista se l'ha guanyada Espanya i ho ha fet a pols. Primer, menyspreant un Estatut que va ser referendat pel poble de Catalunya (consti que de les 17 autonomies només 4 han de votar els seus Estatuts, la qual cosa bé deu significar que tenen un valor afegit). Per si no fos poc, l'anorreament de la llei s'intenta justificar a través de la pròpia llei, amb un tribunal que ell mateix ha deixat de complir amb la llei i l'esperit consitucional que aquesta li atorgava.

Afegim que aquells qui creien en el federalisme des del socialisme i prometien un finançament digne, ara agafen les tisores de podar i on Espanya retalla ells aniquilen, deixen arranada la planta de tal manera que probablement no rebrotarà mai més.

Tots els qui feien befa de les consultes sobre la possibilitat de convocar un referèndum per a la independència ( mira que en som de repolits) van i convoquen una consulta de debò, amb desplegament institucional i prepotència d'ajuntament triomfant, sense estalviar en mitjans per saber com ha de ser la Diagonal i ves per on la ciutadania els ha fet una botifarra de la que encara no se'n saben avenir.

Doncs comptat i debatut, sí, potser sí que valdria la pena arreglar-nos les coses entre nosaltres mateixos, no sols perquè en tenim capacitat, sinó perquè per malament que ho féssim, sempre seria millor que lligats a uns poders que no decideixen aquí, els importa un rave el que ens passi i continuen pensant que parlem català per fotre, sense caure un la simple idea que ho fem senzillament perquè és la nostra llengua.

Quan es trepitgen els drets, quan se'ns en foten a la cara i a sobre pretenen que els donem les gràcies el millor que es pot fer és demanar el divorci, civilitzadament, i saludar-nos amb correcció i estil als convits familiars on coincidirem amb un bon rotllo que abans era impensable.

 
 

Comentaris