No es pot dir que ERC i JxCat no ho hagin intentat. Van col·locar Pedro Sánchez a la Moncloa votant la seva moció de censura sense pactar cap contrapartida, només per obrir pas a un escenari diferent que permetés, com a mínim, dialogar. Van obrir i mantenir el diàleg dient el mateix en privat i en públic: si hi havia moviments per part del govern espanyol en matèria de presos i autodeterminació, Sánchez tindria estabilitat. Malgrat no aconseguir pràcticament res en la qüestió dels presos (la Fiscalia no va retirar les acusacions de rebel·lió i sedició abans del judici), es van mantenir a la taula, perquè hi havia altres coses que es movien per sota. Tant, es movien, que finalment van emergir: taula de partits amb un relator independent i una agenda de diàleg on tothom portaria les seves solucions al conflicte. Tímid? Molt. Insuficient? Si es mira des del “ja hem votat, ja hem guanyat, què esteu fent per complir el mandat?”, doncs sí, molt insuficient. Però si es mira des dels estàndards internacionals de resolució de conflictes, un primer pas molt significatiu de desenrocament de les posicions.
Sánchez tenia, en aquell punt, els PGE aprovats. El que va venir després ha passat a ulls de tothom. La dreta política i mediàtica i mig PSOE es van alçar per boicotejar-ho i ho han aconseguit. El govern espanyol s’ha aixecat de la taula i el president ha convocat eleccions.
L’acusació a l’independentisme de voler el “com pitjor, millor”, sortida aquests dies bàsicament dels comuns, amb una Ada Colau molt agressiva al capdavant, no se sosté per enlloc a la llum dels fets. Si l’independentisme volgués el “com pitjor, millor”, no hauria tombat el govern de Mariano Rajoy, no s’hauria mantingut a la taula del diàleg malgrat l’immobilisme de la Fiscalia i la continuïtat de la repressió (detencions de Girona amb alcalde de Verges inclòs), i no hauria negociat una taula de partits amb relator que està a anys llum de les expectatives dels sectors més exigents i sorollosos del moviment. El govern Torra i el partits que li donen suport han fet política i havien arribat a un acord amb el govern Sánchez. I és Sánchez qui s’espanta, s’aixeca de la taula i ho deixa perdre tot.
La reacció d’Ada Colau, culpabilitzant els que havien arribat a un acord i estaven disposats a complir-lo, ofereix un retrat molt acurat de la situació dels comuns i per extensió de Podemos, que, podent sumar políticament amb l’únic moviment de l’estat que qüestiona a fons el règim del 78 (això demanaven les places del 15M), semblen haver decidit limitar-se a la gestió d’un espai a l’esquerra del PSOE que només pot fer política si suma amb el germà gran socialista, actor principal, per cert, del règim del 78. Impossible no pensar en la influència d’ICV dins dels comuns, perquè aquest va ser l’esquema clàssic d’actuació política d’ICV mentre va ser una marca electoral pròpia.
S’obre un cicle electoral ple d’amenaces però també d’oportunitats. És possible un escenari desastrós per a Catalunya, amb l’anomenat ‘trifachito’ a la Moncloa? Sí, perquè la involució a Espanya fa molts anys que va començar. Però també és possible que això no passi, i que a més l’independentisme surti molt reforçat, perquè a hores d’ara és perfectament factible, segons les enquestes, que guanyi les eleccions espanyoles a Catalunya, que després guanyi l’alcaldia de Barcelona al maig, i que superi el 50% del vot (una fita a la qual l’unionisme té pànic escènic) a les eleccions europees. Catalans, a les urnes.
