D’aquí a pocs dies els presos polítics catalans seran introduïts en furgons de la guàrdia civil i traslladats a la capital d’Espanya, on els espera un judici de tres o quatre mesos de durada. Ningú no sap quan tornaran, perquè res no obliga l’estat a, un cop sentenciats, tornar-los a presons de Catalunya. Per molt que la llei digui que un pres ha de complir condemna el més a prop possible de casa seva, arribat el cas i segons quin sigui el clima polític a Catalunya després de la sentència, Institucions Penitenciàries (és a dir el Ministeri de l’Interior) pot adduir raons de seguretat per quedar-se’ls a presons castellanes.
A mesura que el judici avanci, seran més i més inevitables les especulacions sobre la duresa de la condemna. De fet, ja ho són ara. Recentment una alta autoritat catalana es mostrava convençuda, en conversa privada, que la condemna seria baixa i que, entre això i els beneficis penitenciaris, en un parell o tres d’anys els presos podrien estar en llibertat. Basava el seu pronòstic en dues conviccions. Primera: en un tema tan sensible com aquest el Tribunal buscarà una sentència per unanimitat dels set membres, i sembla, deia, que n’hi ha un parell que no veuen la rebel·lió ni la sedició per enlloc; com a molt, conspiració per a la rebel·lió. I segona: el Suprem és molt conscient de les irregularitats de la instrucció i vol que quan el cas arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans els presos ja siguin al carrer per atenuar l’impacte d’una rebolcada des d’Estrasburg.
Es fa difícil de dir si aquesta mena de pronòstics optimistes són realment fundats o simple wishful thinking. A qui signa aquesta columna se li fa molt difícil pensar que el tribunal esmenarà la instrucció de Pablo Llarena –un dels seus–, la pedra angular de la qual és l’existència d’un delicte de rebel·lió. I encara més complicat és imaginar-se el Suprem donant la raó als tribunals alemanys i belgues, tenint en compte quina va ser la reacció politicomediàtica ultranacionalista quan uns i altres van rebutjar la extradició reclamada pel Suprem. I això sense tenir en compte que la majoria dels membres del tribunal que jutjarà el cas viuen immersos en i formen part del Madrid més conservador, el que està exigint un escarment als “golpistas” cada dia des de les portades dels diaris i des del faristol del Congrés.
Per molt inevitable que sigui, la futurologia sobre la sentència no deixa de ser un símptoma més de la manca d’iniciativa política de l’independentisme, que des d’octubre de 2017 funciona només reactivament, sense cap mena d’acord intern i per tant sense cap projecte sòlid a oferir a la seva base social que no sigui serrar les dents i resistir la repressió. Fiar-ho tot a la reacció popular i institucional a una sentència dura és posar el futur del moviment en mans de l’estat i pot ser letal si es salda amb una derrota com la de l’octubre de 2017. Però parlar d’una estratègia a llarg termini obviant l’impacte brutal a curt termini que poden tenir el judici i la sentència és també una manera d’amagar el cap sota l’ala. Així de desarmat és com arriba l’independentisme a l’inici del judici més important de la història política de Catalunya i d’Espanya.
