L’any 1983 TVE va escollir com a representant al festival Eurovisión a Remedios Amaya que va protagonitzar un ridícul espantós que encara es recorda. La cançó que va interpretar, ¿Quién maneja mi barca que a la deriva me lleva?, no va aconseguir ni un sol vot. Vint-i-set anys després la nau espanyola segueix surant a la intempèrie, tot i que la pregunta sobre quines són les mans que en fixen el rumb és ja sobrera.
La crisi no havia d’afectar els més dèbils. Els impostos els havien de pagar els més rics. Cap reforma estructural havia de veure la llum si suposava una retallada dels drets dels treballadors. Fins aquí la teoria. Ara la pràctica: la pujada d’impostos la pagaran sobretot les classes menys afavorides econòmicament i la primera reforma de certa envergadura que planteja el govern de Zapatero passa per endarrerir l’edat de jubilació dels treballadors. Vaja, que volent anar a garbí hem acabat a llevant. Remedios Amaya rediviva: a la deriva.
Sembla ahir que el titular d’interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, exigia un govern que no mentís. De llavors ençà han passat sis anys on, tal i com s’ha vist, la veritat s’ha erigit com a únic fil conductor de l’acció de govern socialista: té llum verda l’estatut que va aprovar el Parlament català, la crisi ha estat només un lleuger refredament econòmic, la legislatura actual és la de la plena ocupació i Espanya ha avançat a Itàlia en renda per càpita disponible.
Aquesta transparència és a la base de la credibilitat socialista. Ningú malfia de qui mai no diu mentida. Les contradiccions, en boca de gent sincera, són només malentesos sense importància. Per això ens jubilarem als seixanta-set amb l’alegria de qui sap que no ha patit cap retallada en els seus drets, només li han endarrerit el seu assoliment per fer-lo més sostenible. Paraula de progressista, us lloem senyor.
