A LA DERIVA

"Reso perquè vinguin uns pirates i al menys es facin càrrec de la situació i no acabem tots a la panxa dels taurons"

Sóc una optimista vital. Tossuda, no desisteixo fàcilment dels meus objectius llevat del cas en què la realitat em mostra que són impossibles. Tot i així, davant l'adversitat tinc la tendència natural de buscar algun suport on aguantar-me, ni que sigui una cerveseta a la terrassa solejada de sota casa, una novel•la delirant de Tom Sharpe, o un sopar d'amics on puc ser tan desagradable com em doni la gana que em posaran al meu lloc ràpidament.

Crec que hem vingut a aquest món per ser feliços, moderadament, és clar, i que per això cal que fem el possible perquè els que ens envolten siguin feliços també, amb mesura, sabent que provablement passarem èpoques d'aquí caic, allà m'aixeco. Sempre tiro endavant. És el que he vist fer als de casa, als que m'han ensenyat des de les aules o treballant, als que m'han manat i als qui he hagut de dirigir algunes vegades, als qui he demanat ajut en ocasions i als qui he pogut donar un cop de mà un dia o altre.

I avui estic espantada. No pas perquè navegui dalt del Titànic (qui sap si no em tocaria un lloc als pocs bóts que hi havia essent dona, o potser un tros de salvavides) la sensació és que vaig dalt d'un vaixell a la deriva i que en qualsevol moment pot anar a petar contra les roques.

Al comandament hi ha un capità que no sap ni agafar el timó, els lloctinents que encara no l'han abandonat sembla que es passin el dia a la taberna a jutjar per les ordres i contraordres que prenen.

No ho hagués dit mai, però reso perquè vinguin uns pirates i al menys es facin càrrec de la situació i no acabem tots a la panxa dels taurons. Perquè els pocs que encara remaríem com desesperats ens han lligat un pedrol a l'esquena, no fos cas que fotessim al camp.

És clar que encara hi hauria esperança si es produís una revolta d'oficials (que no parlo de motí, no) només que algú amb dos dits de front tanqués al capità sòmines, frívol i maldestre al seu camerot; que li posés una televisió perquè es pogués entretenir amb la Belén Esteban i en Pepe Blanco que són els personatges a mida de qui ha dissenyat aquesta pobra Espanya que escanya els més febles, després d'arruinar els que produeixen, foragitar els savis i mentir a tort i dret.

Si encara queda una bóta de rom a la bodega, que els justos la reparteixin entre la colla estropici, es diguin Chaves, Bono, Salgado o tinguin nom de culebrot com la Bibiana Aído, posat de vomitada com la Sinde o fins i tot estampa de virreina d'una colònia americana que es penja a sobre tot l'or que troba com la vicepresidenta de la Vega. Si queda una gota de dignitat en la sang roja del PSOE, canviïn de genet a mitja cursa o acabarem esverlats contra un penya segat i fins i tot els grecs en faran befa.

 
 

Comentaris