?A fora sí, però a dins també  

"Hi ha una segona llavor que convindria sembrar aviat, regar-la i cuidar-la amb exquisidesa: la de l'opinió pública interior del país"

Catalunya està fent bé els deures. La internacionalització oficial del procés català és un pas obligat si aquest país vol acabar decidint el seu futur. Utilitzar les mateixes eines que un Estat -tret de la violència legal dels exèrcits- per fer valer els seus drets, és a dir, la correspondència epistolar i la diplomàcia, és la millor manera de demostrar al món que el que es cou a aquest país no és la frivolitat d'una colla d'arrauxats sinó el sentiment profund i racional d'un poble que ja no viu acomplexat. I parlo d'internacionalització oficial per diferenciar-la de la internacionalització real que representen els mitjans de comunicació del planeta, que durant els darrers dos anys s'han anat fent ressò de les mobilitzacions multitudinàries dels catalans reclamant els seus drets i, sobretot, demanant decidir el seu futur. Per tant, la qüestió catalana ja està sobre la taula dels màxims dirigents dels principals països del món gràcies a la missiva enviada pel president de la Generalitat, Artur Mas, el 20 de desembre. I és a la llar de milions de ciutadans dels planeta gràcies a les informacions de la premsa, la ràdio i la televisió. Evidentment, tot això no significa que la comunitat internacional faci l'onada a Catalunya, ni que s'escoltin grans declaracions de suport a la causa dels catalans. Solament representa que la llavor ja està sembrada.
 
Hi ha una segona llavor que convindria sembrar aviat, regar-la i cuidar-la amb exquisidesa: la de l'opinió pública interior del país. Aquesta batalla és tant o més important que la batalla exterior; és decisiva. Ha costat vint anys que la immensa majoria dels catalans entenguin i acceptin que el país està injustament tractat econòmicament i fiscalment per Espanya; que aporta molts més recursos a la caixa comuna espanyola dels que rep; que amb els seus diners s'ha pagat –i es paga—la festa irresponsable de comunitats com Extremadura que, a més, volen donar lliçons als catalans... i tot això enmig de les crítiques a la insolidaritat de Catalunya. Si tot això que és tan evident ha costat vint anys, és urgent iniciar una campanya interna per explicar a la ciutadania que vol dir ser un estat independent, quines avantatges i quins inconvenients tindria, com es garantirien les pensions, quina seria la relació amb Espanya i amb la Unió Europea i, el més important, perquè convé. I això no ho pot fer exclusivament el president Mas, ni els líders polítics que estan a favor del dret a decidir. Ho han de realitzar persones de reconegut prestigi social o popular allunyades de les sigles partidistes. 
 
Hi ha tot un segment de la societat catalana que la idea de la independència la té clara. Són els que han pogut posar distància sentimental o conceptual amb Espanya. Però hi ha sectors prou representatius que encara no ho tenen clar. Un exemple real: un petit empresari de 65 anys que fa 28 anys, capitalitzant l'atur, va crear la seva empresa dedicada a l'electricitat de vehicles industrials; fill de mare catalana i pare aragonès; catalanista que no ha renunciat a les seves arrels; addicte als informatius televisius i lector de diaris de cap de setmana ('La Vanguardia'); casat i pare de dos fills a qui ha donat una carrera; treballador incansable i bona persona. Aquest petit empresari que sempre ha tingut clar que Catalunya està discriminada, en canvi no tenia prou elements per acceptar plenament que al país li convé independitzar-se. Ell, catalanista convençut, li mancava tota aquesta informació que ha de permetre a qualsevol ciutadà prendre plenament les seves pròpies decisions.
 
El país s'ha construït i es construeix amb persones com ell. Malauradament, aquest petit empresari ja no podrà tenir de primera mà la informació que li mancava. Però el país continua tenint el deute de fer-la arribar als seus ciutadans de forma nítida, clara i transparent. Quan això passi, l'arbre que creixerà damunt les seves cendres dipositades en una antiga vinya d'Arenys de Mar, al costat d'un dels rials immortalitzats per Salvador Espriu, serà el testimoni silenciós que, com l'Agustí Arrufat, el país també ha fet les coses bé. 

 
 

Comentaris