Només hi ha una sortida: Internacionalitzar el conflicte. Si l’independentisme català no aconsegueix trencar l’aïllament exterior a què el sotmet l’Estat espanyol, Madrid aplicarà, a fons, el bulldozer políticojudicial i el moviment polític es veurà obligat a lluitar -durant anys- per treure la gent de les presons i pal·liar, en la mesura que es pugui, les confiscacions arbitràries. És l’estratègia de l’Estat, destruir l’autogovern per passar a negociar-ne una devolució més o menys parcial sota la pressió afegida de retenir ostatges.
Per això la jugada del president Puigdemont i diversos membres del Govern va en la línia correcta. Si s’aconsegueix que un jutge belga posi en qüestió la imparcialitat de la justícia espanyola, la denúncia de l’autoritarisme de Madrid haurà guanyat un amplificador decisiu. De fet, ja a hores d’ara l’impacte a l’opinió pública europea és enorme, amb tots els mitjans de comunicació obrint les seves edicions i els focus posats en una crisi catalana que ha esclatat al cor d’Europa. “Una part del Govern està fent feina a Brussel·les”, deia el vicepresident Junqueras a TV3. Efectivament.
Madrid juga al límit convocant unes eleccions amb presos polítics, exiliats i l’autogovern brutalment intervingut. La situació és explosiva i, des d’ahir, Europa ni tan sols té la possibilitat de mirar cap a una altra banda. El postfranquisme espanyol ja s’ha empassat el PSOE i assetja Podemos mentre -en part, per això mateix- es deslegitima encara més a Catalunya… Fan tant de soroll perquè necessiten dissimular que a Flandes se’ls torna a pondre el sol.
