L’Audiència de Barcelona investiga deu morts a l’hospital de la Vall d’Hebron. En el rerefons del cas, segons la denúncia del que va ser cap del servei de Cardiologia, Manuel Galiñanes, hi ha les llistes d’espera i les retallades en sanitat. El tema és al mateix temps polític i penal: poden matar les retallades i la política? Es poden atribuir unes morts de pacients al mal funcionament del sistema sanitari català
Recordem, abans de continuar, aquella frase lapidària de Daniel de Alfonso, aquell aprenent de bruixot, mortadel·lo i conspirador, tan bon amic de Fernández Díaz, exministre de l’Opus i director de les clavegueres de l’Operació Catalunya: “Les hemos dado en todos los morros (…), les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles…”. Doncs ja tenim els primers morts disponibles per ser utilitzats com a munició. La conclusió pot ser tan repugnant com eficaç, al marge de què sigui o no veritat: a Catalunya, les retallades maten. I qui seria, en darrera instància, el responsable de les morts? El govern català. Clar, si estiguessin pel que han d’estar i no per jugar a saltar-se les lleis…
Les deu morts de pacients poden ser homicidi per omissió o imprudència. Poca broma. La lògica és diabòlica: si es va passar de quinze operacions setmanals a tres, aquesta decisió és la causa última de les morts. Tot i no compartir-lo, podem rematar la línia argumental: amb dues “ambaixades” menys, o retallant un 30% el pressupost de la CCRTV o no gastant ni un euro en diplomàcies paral·leles, aquells pacients i molts altres haurien estat operats. Qui sap si estarien vius o no, però almenys la culpa no seria de les retallades a la catalana. Unes retallades, tot s’ha de dir, que Mas es va prendre més seriosament que Rajoy: el gallec ha despistat i embolicat la troca, ha obligat els altres a agafar les tisores, ha endeutat el país fins a límits demencials i ara augmenta un 32% el pressupost “visible” en Defensa. Però a ell no se li moren els pacients.
Tanmateix… No ho diguem tan de pressa. Quantes obres de carreteres estatals hi ha pendents a Catalunya, que no es fan per desídia evident de l’Estat, quan no de mala fe? Quants punts negres que provoquen accidents mortals o ferits? Quants passos a nivell es podrien millorar i evitar víctimes? Quantes retallades estatals no han desgraciat les vides de les seves víctimes? I què en fem de la connivència governamental amb les elèctriques i de les persones que moren per culpa d’una espelma i amb la llum tallada per no poder pagar-la? I del desastre en què han derivat les bones intencions inicials pel que fa a la llei de dependència, amb tantes víctimes silencioses? I del cost pornogràfic, que mai no recuperarem, de la corrupció i dels rescats bancaris i immobiliaris?
Com es compensa, es paga o es castiga tot això?
Potser sí que la via penal és un camí. En una Espanya on la política és en general irresponsable i immune, d’una o altra manera, pot ser una possibilitat. Si tot ha d’acabar als tribunals, perquè la política espanyola ha petat fa temps a causa d’un curtcircuit general, portem-ho tot, no només allò que arbitràriament serveixi per torpedinar o desacreditar Catalunya. Si realment la justícia espanyola fos digna de confiança, que no és el cas, i no es dediqués a perseguir tuitaires ni a defensar amb entusiasme els amos i les castes familiars acampades sobre l’Estat, com deia Azaña, aquest seria un camí realment interessant per millorar la democràcia.
Però a Espanya no hi ha ni la més remota possibilitat de què això sigui així. Per altra banda, seria encara més interessant veure qui és el responsable últim de cada decisió, de cada víctima, de cada perjudici causat… Hauríem de recordar, ves per on, allò que tant els agrada repetir, que la Generalitat és Estat. I preguntar-nos qui és l’autor intel·lectual del crim, qui va posar en marxa la maquinària aberrant de les retallades, del saqueig i de la ruïna de l’Estat espanyol…
