A, d'ATAC  

"Nebrera és d'aquest tipus de dones intel·ligents, descregudes, díscoles, indisciplinades, nascudes per atraure, seduir i atacar, sense mesura"

A, d'Atac; "La certesa de prendre el que ataques suposa atacar un punt que l'enemic no protegeix. La certesa de conservar el que defenses és defensar un punt que l'enemic no ataca. Per això, un enemic no sap com defensar-se d'aquells que són experts en l'art d'atacar; tampoc sap on atacar als que són experts en l'art de defensar-se".
(Sun Tzu, L'art de la guerra)

Montserrat Nebrera em recorda, en certa manera, a Madame de Haussonville. El nom de soltera de la madame en qüestió era Louise de Broglie i el títol de casada li va proporcionar el comte Othenin d'Haussonville, diputat, senador, historiador i acadèmic francès. El seu caràcter, independent i liberal, ja li venia de família. La seva àvia va ser l'escriptora Madame de Staël, una de les dones més fascinants de l'Europa del segle XVIII (amb només 22 anys ja va escriure la Carta sobre el caràcter i les obres de Rousseau i es va exiliar de França després de plantar cara al mateix Napoleó). La comtessa de Haussonville, a despit del seu marit, era una dona amb criteri, una exquisida pianista que havia conegut a Chopin, descreguda i fervent admiradora de Lord Byron, de qui va escriure dos llibres biogràfics. La vaig descobrir a la Frick Collection de Nova York. Un oli que Ingres va pintar als 67 anys, buscant en ella la puresa i intentant plasmar el que és bo i veritable, característiques del neoclassicisme. Però el que no sabia Ingres quan va començar a fer els primers esbossos és que la nostra comtesse havia nascut per atraure i seduir. En algun moment, havia escrit coses com… "pretenc servir aquells que busquen la felicitat en mi" o "les dones no mesuren mai els sacrificis, ni els seus ni els dels altres"…

Nebrera és d'aquest tipus de dones intel•ligents, descregudes, díscoles, indisciplinades, nascudes per atraure, seduir i atacar, sense mesura, com Madame de Haussonville. En aquest cas, una dona que cap partit polític vol tenir de companya per no ser una diputada a l'ús, per la seva indomabilitat, per tenir una llengua excessivament viperina i una hiperseguretat en sí mateixa que ratlla la vanitat. Li agrada manar i que no la manin. Una neòfita que no s'ha estat d'ironitzar sobre l'accent "d'acudit" de Magdalena Álvarez, de qualificar Aznar de "jerro xinès", als partits d'estar "podrits" i de comparar la política amb una "bassa que fa pudor".

Aquesta catedràtica de Dret Constitucional, magistrada suplent de l'Audiència Provincial de Barcelona i llicenciada en Filosofia Política i Filologia Clàssica abandona la Cambra catalana denunciant la "costosíssima inutilitat del Parlament". Això sí, se'n va del PP deixant el seu escó de diputada (un fet que ja no passa massa sovint en política i només cal donar un cop d'ull a l'Assemblea de Madrid) i amb una més que probable querella d'Aznar i de la FAES després d'haver obert una nova polèmica en assegurar -en el llibre que sortirà a la venda la setmana que ve- que Aznar li va dir que "Catalunya era una població malalta".

Nebrera deixa el PP però no la política perquè, com ha dit, "el virus de la política, un cop inoculat no te'l treus". Continua creient en la necessitat d'una regeneració del sistema i no tornarà al Parlament "a fer el mateix". Per això, ja rumia en la possibilitat –crec que un xic utòpica en el nostre sistema polític actual- de crear una plataforma transversal al més pur estil italià, com el Pol de les Lliberats (de centre-dreta) o L'Olivera (de centre-esquerra), coalicions que es van presentar a les eleccions italianes després de Tangentópolis, l'escàndol de corrupció que el 1993 va portar a l'aniquilació a Itàlia d'una classe política sencera.

Nebrera, però, que és prou llesta, ja se n'haurà adonat dels incentius negatius d'aquest tipus d'aliances després d'unes eleccions, perquè romanen poc cohesionades, són fràgils i poc homogènies, i ressenteixen encara més el Parlament, privant-lo de majories o dividint-lo, o formant majories parlamentàries escasses i fragmentades. Nebrera se n'haurà adonat també hores d'ara que si alguna cosa es vol fer en política s'han de tenir aliats, encara que només siguin per pur interès. De moment, no en té cap al PP, perquè ja m'agradarà veure qui té el coratge de sortir en suport seu encara que pensin el mateix.

 
 

Comentaris