A, d'Amnèsia

"Si la melodia és una sèrie de sons successius que tenen sentit… podríem concloure que la nostra política navega fora de les partitures"

"Tu ets la música mentre la música perdura"
T.S. Eliot, Quatre Quartets

Explica Oliver Sacks en el seu llibre Musicofília. Històries de la música i el cervell la història del seu pacient Clive Wearing, "un eminent músic i musicòleg anglès de quaranta anys i escaig" que patia d'amnèsia greu. En Wearing havia perdut la majoria dels records i experiències viscudes abans de tenir una encefalitis, però miraculosament conservava la seva capacitat de llegir música, tocar el piano i l'orgue i recordar qui era Bach, Mozart, Beethoven, Händel… Quan la música s'aturava, descriu Sacks, en Clive tornava cap a l'espai perdut, perquè sense la interpretació la corda es trencava ja que els seus records no venien de la corda del passat.

En aquesta història, Sacks cita textos de Viktor Zuckerkandl, filòsof de la música, i del poeta T.S. Eliot, dos personatges que comparteixen un trascendental sentit del temps (fins i tot l'any de la seva mort). En els Quatre Quartets, Eliot –amb totes les seves contradiccions- juga des dels primers versos amb la seva íntima voluntat d'escriure com si estigués escrivint música ("Time present and time past / Are both perhaps present in time future, / And time future contained in time past. / If all time is eternally present / All Time is unredeemable.") perquè el temps i l'eternitat eren, per a ell, com el constant recordatori de les dimensions de l'existència. Per la seva banda, Zuckerkandl afirma en el seu llibre So i Símbol que la música omple plenament la consciència i que, per tant, escoltar una melodia és "escoltar, haver escoltat i estar a punt d'escoltar, tot alhora".

Tot això ve a tomb amb la política? Podríem trobar alguna connexió entre la política actual i el significat de la paraula temps o el fet d'escoltar? És demanar massa, potser, reconèixer la presència d'incerteses i contradiccions en el sí de la política. I encara ho és més fer-les públiques. Si com reconeixia Eliot amb aquella saviesa de l'humil, va perdre vint anys intentant aprendre l'ús de les paraules per no utilitzar-les en va, i com deia Zuckerkandl, la melodia és una sèrie de sons successius que tenen sentit… podríem concloure que la nostra política navega fora de les partitures.

Tornant al pacient de l'Oliver Sacks, durant més de vint anys en Clive Wearing es va anar apuntant en una llibreta anotacions desesperades que anava recordant cada pocs minuts a fi d'intentar afirmar la seva existència. Pàgines senceres amb frases com "Estic despert" o "Estic conscient". Potser nosaltres només podríem anotar paraules com "Estatut", "Constitucional", "Bon govern", "Fundacions"… Paraules que romanen en l'imaginari col•lectiu, tot i que de tant repetir-les perden tot el seu significat.

 
 

Comentaris