A, d'Alegria

"L'alegria és efusiva per si mateixa, salta les pròpies barreres del jo i s'esplaia en el nosaltres. El crit, l'abraçada, la dansa o el cant coral són expressions polifòniques del recinte de la interioritat i que necessita escapar per les finestres del jo. És moviment, fuga, força vital que es contagia i que permet emprendre nous projectes, noves iniciatives, permet exposar-se a nous riscs i sentir el gust de viure. Distorsiona greument la mirada i no permet analitzar amb rigor conseqüències i perills en la presa de decisions, però és empenta vital i sense ella cap projecte, cap iniciativa, per perfecta que fos, podria arribar a veure mai la llum".
(Francesc Torrabla, L'alegria)

L'alegria desbocada del Govern d'esquerres per l'acord de finançament assolit aquest cap de cap de setmana contrasta amb la solitud amb la que s'està trobant Convergència i Unió a l'hora de defensar el seu rebuig al pacte.

En podríem fer dues lectures. D'una banda, l'Executiu de Montilla ha tret tot el seu potencial comunicatiu d'una manera extremadament intel•ligent. Una vegada Esquerra Republicana s'ha sumat a l'acord, el tripartit s'ha fet un sol bloc, afermant-se com una unitat indivisible, com deia ahir el conseller Castells, després d'un any de "resistència activa, des de la negociació extenuant, i des del convenciment que l'Estatut ens donava la raó per aconseguir el finançament de justícia que fins ara Catalunya no havia tingut". No són paraules meves. Són de les files socialistes, que es mostren convençuts que, per fi, s'ha abandonat el peix al cove per apostar definitivament per un model econòmic federalista després d'un any en el qual hi ha hagut un punt d'inflexió en les relacions entre el PSC i el PSOE i també entre Catalunya i l'Estat espanyol. El PSC se situa ara, després del vist-i-plau d'ERC, en el partit que representa la centralitat a Catalunya (el partit que assumeix la governació des del lideratge del catalanisme progressista, diuen), al costat –ara sí- d'una Esquerra Republicana que compleix amb la seva paraula (ja arribarà l'hora de tornar a parlar del concert!). Els tres partits de Govern són ara conscients que és el moment d'emprendre nous projectes i noves iniciatives. D'alguna manera, els hi ha arribat l'hora de gastar totes les energies en explicar per a què serveix tenir a la Generalitat un govern d'esquerres.

En segon lloc, CiU s'ha situat en el pol oposat. No li agrada l'acord de finançament. I té les seves raons, probablement la majoria d'elles justificades paper en mà. El problema és que fa massa temps que la federació nacionalista està instal•lada en el 'no'. I, ja se sap, això és com el conte de Pere i el Llop, que els vilatans t'abandonen quan arriba el moment decisiu. I si resulta que aquests vilatans són el sector econòmic del país, el problema està servit.

Si aquest és un bon o un mal acord de finançament, ho hauran de dir els economistes, que és qui en saben (perquè probablement, per a molts de nosaltres, el millor acord de finançament no arribarà fins que no parlem de forma seriosa del concert). El cert és, però, que el periodistes constatem de manera força unànime que hi ha aspectes de l'Estatut que no es compleixen i, en aquest sentit, no cal enganyar-nos. Podríem parlar, per exemple, del fet que la immigració, la densitat de població o el risc d'exclusió social no es tenen explícitament en compte a l'hora de ponderar la població. Tampoc s'inclou la possibilitat que la Generalitat tingui capacitat normativa en la fase minorista de l'IVA, com sí incorpora l'Estatut i que, per cert, recollia el document de l'exvicepresident Pedro Solbes del passat mes de desembre. Aquests són, només, alguns exemples. La concreció, començant amb les xifres reals, les anirem veient de mica en mica.

 
 

Comentaris