A Brussel·les des de la dreta de la dreta

"Necessitarem fer molta pedagogia, i com més s'allargue la crisi més difícil serà que el gruix de la societat puga escapar del regne de la desigualtat, fet que serà aprofitat electoralment per aquests partits"

En una època en què les estrenes cinematogràfiques encara són testimoni d'un passat que no deixa d'estremir-nos, les enquestes sobre les eleccions europees presenten uns resultats preocupants: a França la ultradeta obtindira un 24% (primera força), a Anglaterra i Grècia un 10 %, i a Holanda o Àustria també s'esperen unes xifres semblants. Alguns d'aquests partits ara negocien un parell d'aliances entre ells que, si el que avancen les enquestes es confirma, els atorgarien més de 25 eurodiputats i, per tant, un parell de grups parlamentaris propis.

Si analitzem els discursos d'aquestes forces d'ultradreta comprovarem que descobreixen en la mala situació econòmica de les classes obreres l'eufòria de la insolidaritat. Presenten uns projectes de societat excloents que pretenen trobar l'encaix dins la política moderna (emprant les xarxes socials i minimitzant l'ús de símbols), però convé tenir present que continuen aferrant-se a l'obstacle ontològic que, per als seus ideòlegs, suposa la pluralitat cultural i humana. Així, les arengues en forma de revolució dels Marine Le Pen, Nick Griffin o Geert Wilders esdevenen un esmolet que juga a entabanar els qui es deixen seduir i n'afaiçonen el sentit dels missatges, irracionals i xenòfobs.

Allò que activa la idea d'aquesta suposada revolució no és tant la recerca de la justícia social a favor dels autòctons, ni la solució dels problemes humans (que els seus programes electorals pretenen arreglar), és més aviat el caràcter seductor i exaltant de les mesures que proposen. Al capdavall, el que propugnen no és cap escenari de la lluita de classes (faltaria més!), sinó, ben al contrari, tot allò que defensen constitueix una aposta antropològica per una societat sense diversitat tot situant l'individualisme en la primera fila dels suposats avantatges de què els forans, amb l'estat del benestar, van estat gaudint quan l'economia rutllava (ajudes socials, assistència sanitària, etc.). Allò que aquesta revolució transfereix no són grans esperances ni visions profètiques, són els prodigis frívols d'una societat que ells voldrien que fóra més homogènia.

Aquesta ultradreta, més moderna i menys agressiva dialècticament, sovint es rabeja contra la transcendència; té l'habilitat de reduir l'empatia de la ciutadania més feble econòmicament a una simple inconveniència, i sap vendre un projecte social i polític en forma de salvació, que consiteix a proposar un univers al·legòric, un món que ells maldaran per fer-lo funcionar en benefici "dels de casa". Així, als qui comanden aquests partits, els arquetips els resulten més reals que les persones; els noms que sonen en altres idiomes o els costums i les tradicions aliens, més tangibles que els éssers; els enunciats doctrinals, més vius que la mateixa vida.

D'aquesta manera, per a la ultradrtea actual ser autòcton ja no és una exigència (com ho era en els feixismes del segle XX), és un atribut; en el fet de "ser un habitant autòcton" l'ideal es confon amb la realitat (alguns votants fins i tot són fills d'immigrants de dècades anteriors que ara no accepten la convivència amb les onades migratòries més recents), i la xenofòbia proclama l'essència de les maneres de ser i d'entendre el món, en jerarquitza els costums i referma el caràcter incontrovertible de les diferències com una jerarquització a partir de la qual construir la societat del futur.

En un Congrés de Societat, Cultura i Educació, quan es va parlar del creixement de la ultradreta, els pedagogs van culpar els polítics, els polítics els pedagogs, i, en la taula rodona que els uns i els altres van compartir el darrer dia, tots plegats van llançar la pedra contra la crisi.

Tenim mala peça al teler… Atrevir-se, en ple segle XXI, a crear models de funcionament social basats en la naturalesa de les diferències significa excloure's del saber i allunyar-se dels marcs de convivència desitjables. Necessitarem fer molta pedagogia, i com més s'allargue la crisi més difícil serà que el gruix de la societat puga escapar del regne de la desigualtat, fet que serà aprofitat electoralment per aquests partits. Vivim tots i totes sota el mateix arbre, que ens il·lumina la vida, però, quan l'arbre comença a disposar de menys branques, qui pot gaudir de l'ombra són les classes benestants, i allò que en diem "la condició humana" acaba no sent res més que un horitzó borrós amb el qual Marine Le Pen i la resta de dirigents d'ultradrtea dissimulen la dissemblança de les condicions socials.

Potser ha arribat el moment de deixar de reduir problemes com aquest a escenes filosòfiques en què el Bé afronta el Mal en una mena de combat singular. Com que els sociòlegs alerten que la població jove és qui més s'aproxima perillosament a aquestes tesis, haurem de començar per la base: ara, més que mai, l'escola ha de ser capaç de proporcionar a l'alumnat mecanismes per allunyar-se de les abstraccions hegemòniques d'aquests discursos, i traslladar-li que el futur d'Europa passa per una realitat humana que ha de ser social abans de ser raonable.

 
 

Comentaris