En general, en una democràcia no passa mai que un ajuntament dediqui un carrer o una plaça i el nom homenatjat estigui allà, en forma corpòria, aplaudint-se a si mateix mentre descorren la cortineta de la placa. És el cas de Josep Borrell, que el 1991 va tallar la cinta d’unes obres de canalització a la Pobla de Segur que havia finançat el ministeri del qual ell mateix n’era el titular i, set anys després, hi va tornar per commemorar que a la via resultant l’havien bajejat com a Passeig Josep Borrell Fontelles per l’ajuntament socialista de l’època. La simple acceptació d’un homenatge d’aquest tipus deixa clares les dificultats en la gestió del propi ego que Borrell ha patit i fet patir tota la seva vida. L’acte semblava dedicat més a Berlanga que al propi jerarca socialista.
En qualsevol csa encara és més estrany que l’homenatjat continuï ben viu -i ben ministre- quan l’ajuntament es planteja revocar el nomenclàtor i dedicar el carrer a qualsevol altra personalitat o causa. I encara més si, com passa a la Pobla, la intenció és fer-ho per la via de la consulta popular i, a sobre, per rebatejar el passeig amb el nom de l’U d’Octubre. Tot plegat, amb l’únic vot en contra de l’últim regidor socialista, reminiscència llunyana d’antigues majories absolutes.
Diuen que Borrell ja hi va poc, a la Pobla. No cau bé, pel que sembla. Tampoc és difícil deduir que prefereix passejar-se per Espanya, el país que li ha posat tota mena de butaques sota el cul i que ha mirat cap a una altra banda quan s’ha fet ric amb la porta giratòria, encara que fos utilitzant, fraudulentament, informació privilegiada.
