La cosa ha anat més o menys així: ens han tret la consulta autèntica, per culpa de la llei ferrenya i dels recursos abusius. Sabíem que això anava així: es desobeïa fins que es podia assegurar que la cosa tronaria, que faria el fet i que ‘el procés’ compliria amb el seu paperet.
Però s’ha vist que, sense l’estat i la llei, tirar endavant la consulta és impossible, o tan embolicat que hom s’arrisca a la presó, al ridícul i a la insignificança. S’ha desobeït, sí, perquè s’han seguit fent passos i preparatius a pesar del recurs davant del TC, però arribats a un punt no s’hi ha pogut fer més; també això era predicible, encara que és ben possible que s’hagués de provar a les totes…, una mica com aquell que va a què li posin un segell governatiu, només per a complir amb l’expedient, per a fer veure que s’ha fet tot el calia. (Jo era dels que anava a la més guapa de la classe a demanar-li si volia sortir amb mi; sabia que em diria que no, però quedava bé —era ‘un valent’— davant de la colla. Un dia la guapa va dir sí, però, i ja us mostraré les fotos de la boda.)
Ara bé; el nou 9N… El 9N retocat —o legal o popular o el plebiscit sense força total— la cosa sense la cosa, el cafè descafeïnat… Tindrà la seva utilitat, això? Possiblement…, si hi anem tots i la festa és massiva, coneixem gent i fem amics il·lustrats. ¿Hi aniran a votar els sinoistes, i els noistes, i els del sí/psé democristià o neocomunista? En podem dubtar. El nou 9N serà la festa de la independència, una mena de nou 11S de tardor i amb urnes grogues, en el qual hi participaran els que volen la cosa. Els altres ho consideraran una pantomima, i els constitucionalistes fins i tot una il·legalitat… Què hi farem. O com deia Shakespeare: ‘Fi de l’acte tercer’.
Aquí el problema ha estat que del consultisme se n’ha fet un gra massa. El consultisme s’ha convertit en una ideologia com qualsevol altra. Hi ha hagut el consultisme possibilista de CiU, que ha fet amb la consulta el que s’ha pogut sense trencar la vaixella de les senyores de l’Eixample. I el consultisme dels altres, sovint una mica fals, com els dels senyors d’Iniciativa, o els d’Unió, els del sí/psé. El consultisme pur, el d’ERC i la CUP s’ha volgut vendre com una forma de puritanisme temerari: el plebiscit peti qui peti, a la brava, contra qui sigui, com una forma de capgirament un punt groller, fot-li, vinga que aquí no passa res perquè el resultat s’ho val (‘cal trencar els ous per fer la truita’ és el lema dels que no saben cuinar…). Anem a empènyer el President, que no se’ns cagui a sobre, això deien. Etc.
La consulta, així, s’ha convertit en una altra forma de política convencional: l’excusa perfecta per a fer quedar malament el contrari —per tebi, quan fer bullir l’olla no depèn d’ell, com amb les retallades, ‘tu, maco, carrega’t el mort…’—; hom se n’aprofita si surt bé i si surt fatal se’n treuen rèdits electorals. Així, s’hi guanya sempre, com a les rifes parroquials.
Simulació, estratègia, etc. Aquesta és la política de tota la vida, guapa: criticar i regatejar, emmarcar l’altre com quedi més lleig a les nostres fotos i treure pit amb els Grans Principis alhora que se sap que tot plegat és una mitja mentida.
La política catalana va fent el seu camí, però com els borratxos que han perdut les claus de casa. Que ningú oblidi, però, que el projecte de la consulta no només forma part del programa de CiU, sinó de tots els altres que estan en el vaixell sobiranista, i que la manca de consulta també els hauria de passar factura, per molt que vulguin penjar-li el mort al president Mas.
Tot això ha anat pels camins que sabíem. Ara el TC i els pornògrafs del PP —i del PSOE— deuen estar estudiant si el ‘Procés Participatiu’ que s’està muntant pel 9N és també inconstitucional, il·legal o immoral o tòxic o si fa o no cagarrines a l’article 1.2 de la CE. Si la sobirania nacional, que en diuen ells, s’emmalalteix si els catalans fan un pastís independentista amb un sucre de contraban… Si no ho veuen clar també ho portaran als jutges, que inundaran la Generalitat amb més paperassa i advertències metzinoses. Crec que, fet i fet, és el millor que ens podria passar. Espanya ens obliga a un contorsionisme ridícul, amb el qual podem fer-nos mal, sí, i acabar barallats amb la veïna.
Però que ningú oblidi que la culpa d’això és de l’estat espanyol. El president Mas només podria prometre ficar-se per les escletxes de la llei, no portar-nos al marasme. Ara continuem amb el mateix. Tot i que ja no sé si continua tenint sentit que ens apleguem per votar si els que hi haurien d’anar ja és ben previsible que se’n vagin a passar el diumenge cal sogre, que és un d’espanyolisme ferreny —i soci de l’Espanyol—, tot i que inofensiu i de bon cor.
Aquest contorsionisme per la consulta és poc afavoridor. I en aquesta postura hi hem trobat el president Mas aquesta setmana. Per un costat, sembla que ens ha portat allà on ens havia dit que anàvem; però per l’altra sembla que ha inflat massa les expectatives (signatures televisades de decrets, el matí dels alcaldes feliços, les vares amb el puny d’or, una gesticulació que tanmateix…), amb la conseqüent rebaixada d’il·lusions si anem a parar a un 9N tan alternatiu que sigui una trobada popular de demòcrates en samarreta de l’ANC (a 15 euros la peça). A vegades sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
I la cançó continua dient una cosa que aquí és totalment aplicable: “Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia.
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida: t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes; t’equivoques de remei i va i s’infecta la ferida…“. O per dir-ho amb una cita no dels Manel sinó dels Manolos: “All my loving nainonainonaaa.” Com deia el clàssic: ¿Qui necessita filòsofs si tenim ja les cançons de la ràdio?
Doncs res. Em sembla a mi que les coses s’han pintat d’aquesta manera. Aquesta ha estat la meva humil opinió de cada divendres, i passiu bé, senyor Ramon. Anem cap a les eleccions totpoderoses, les que faran que d’això en surti un nou escenari, dins el qual el monstre DUI hi tindrà el seu paper.
Davant d’aquest monstre s’acovardiran els moderats de casa i els valents de l’altra banda s’esmolaran les dents, desitjosos de consumar la tragèdia per a la qual s’han estat preparant des de fa dècades. A Catalunya l’envairan els zombis, serà un apocalipsi totalment constitucional. Ja veurem com ho anem explicant i si arribem a fi de mes. Mentrestant, salut i records. Bon cap de setmana. Sí, etc.
