El periodisme no ha estat capaç d’explicar encara quins han estat els mecanismes que han portat Pedro Sánchez i el PSOE, en només 9 mesos, del document de Pedralbes al ninguneig displicent, primer, de la qüestió catalana i a l’agressivitat verbal, després, amb l’amenaça del 155 per bandera. En qualsevol cas, el PSOE arriba a la repetició electoral i a la sentència del Suprem amb el mode nacionalista activat i una clara predisposició a les solucions autoritàries en relació a Catalunya. Una vegada més, el socialisme espanyol es mostra incapaç de generar un marc realment alternatiu al de la dreta en la qüestió nacional a Espanya i s’acaba embolicant amb la bandera, en part per convicció i en part per temor a ser atropellat electoralment a l’Espanya castellana, que és l’hegemònica demogràficament i política.
Racionalment, costa imaginar un desenllaç dels esdeveniments que s’acosten sense incloure l’aplicació d’un nou 155. La sentència del Suprem ens retornarà a la tensió de fa dos anys i obligarà les institucions catalanes a algun tipus de reacció que, per moderada que sigui, òbviament serà considerada mereixedora del 155 per part de PP, C’s, el front mediàtic madrileny i, per sota, el deep state. La coincidència pre-electoral inflamarà els discursos de Casado i Rivera, el soroll serà eixordador i la pressió sobre el PSOE, brutal. Costa imaginar l’actual Pedro Sánchez resistint-la, i més jugant-s’hi la presidència a un mes d’unes eleccions. De fet, ara mateix és més fàcil imaginar-se’l encapçalant la ràtzia per evitar que l’allau li passi per sobre. Que hi hagi o no motius legals objectius per aplicar el 155 serà el de menys, això ja ho hem après.
Una altra cosa és si l’aplicació efectiva del 155 li serà tan fàcil al govern espanyol com al 2017. Fa dos anys el President i els consellers van abandonar voluntàriament els seus despatxos, una decisió que, encertada o no, va deixar els funcionaris de la Generalitat als peus dels cavalls. L’estat no va trobar resistència, i aquell dilluns infaust va començar una plàcida presa de control de l’administració catalana. Ara, però, tot podria ser molt diferent. De la mateixa manera que costa imaginar-se Pedro Sánchez liderant una resposta no autoritària, costa imaginar-se l’actual Govern abandonant el vaixell sense resistència. No perquè els d’ara siguin més valents o més decidits que els de fa dos anys (no hi ha cap motiu per pensar-ho), sinó perquè les circumstàncies són radicalment diferents: el vector principal no serà una DUI fake sense capacitat de ser defensada, sinó l’obligació moral d’una resposta digna davant d’una injustícia flagrant.
Si aquesta situació s’acabés donant, la pregunta és clara: què farà l’estat amb un President i amb uns consellers cessats des de Madrid per decret llei, si es neguen a abandonar els seus despatxos? Els detindrà i en comptes de 9 presos passarà a tenir-ne 23? I què farà amb 70 diputats (potser 78), si es neguen a acatar la dissolució del Parlament a diferència del que va passar fa dos anys? Els detindrà i en comptes de 23 presos en tindrà 93? Potser, només potser, resulta que aconseguir un col·lapse en l’estratègia repressiva de l’estat espanyol no està tan lluny de l’abast de l’independentisme.
