80 anys d'impunitat del feixisme

"Aquest espai polític dirigent ha estat plenament hegemònic als aparells de l'Estat espanyol, ja des del 1939."

El pacte que han rubricat el Partit Popular i Ciutadans amb Vox per governar la Junta d'Andalusia, ha encès totes les alarmes: alguns els recriminen haver pactat amb l'extrema dreta, mentre d'altres expressen la seva preocupació pels resultats electorals de la formació ultradretana. Entre els uns i els altres, a més, n'hi ha que acusen l'independentisme d'haver "despertat el feixisme" (o fins i tot l'intenten equiparar amb aquest). És evident que ho fan fa per tractar d'evitar que el rebuig social al feixisme es transformi en noves adhesions al projecte independentista, en tant que blanc predilecte del discurs reaccionari. Però el més problemàtic d'aquesta acusació –més enllà de la indecència de fer passar l'oprimit com a culpable de la seva pròpia opressió– és que diguin que el feixisme "ha despertat", com si mai hagués "dormit".

 

La impunitat del feixisme és constituent del Règim del 78. Els pactes de la transacció van consistir justament en una operació de blanqueig del nucli dirigent del franquisme: els sectors més pragmàtics del règim –els que havien governat durant les darreres dues dècades– van ser pontificats i, d'aquesta manera, continuaren controlant l'aparell de l'Estat de l'era transfranquista. No hi va haver, doncs, cap Nuremberg, però tampoc el contrari: ni reparació a les víctimes de la repressió ni anul·lació dels judicis sumaríssims. En aquest sentit, el feixisme va sortir impune i va retenir bona part del poder sobre la judicatura, l'exèrcit, la policia i les grans empreses.

 

Durant anys, molts analistes polítics compartiren que si a Espanya no hi havia cap força política ultradretana amb representació institucional era, fonamentalment, perquè aquest espai ideològic ja el cobria el Partit Popular. Tanmateix, això només és cert si ens referim al feixisme com a fenomen ideològic; és a dir, als partits amb ideologia pròpiament feixista que, com s'ha dit, ni tan sols eren dominants durant els últims anys del franquisme. En aquest sentit, fins i tot Vox caldria excloure'l d'aquesta definició.

 

Però si ens referim al feixisme des del punt de vista del projecte històric que ha defensat a l'estat espanyol, ja des dels anys 20, veurem que per sobre de tot, aquest respon a la defensa de la unitat d'Espanya i als interessos de l'oligarquia espanyola. En aquest sentit, el Règim del 78 no només ha representat una piconadora ideològica (en tant que, entre les forces dirigents, el feixisme ideològic ha quedat igual de diluït que la socialdemocràcia o el liberalisme), sinó també la consolidació del projecte històric del feixisme espanyol: els articles 2 i 8 de la constitució en són el màxim exponent.

 

 

En aquest context, més que una novetat, l'aparició de Vox a l'escena política és un simple subproducte de la impunitat de què ha gaudit el feixisme institucionalitzat durant els últims vuitanta anys, en la mesura que aquest espai polític dirigent ha estat plenament hegemònic als aparells de l'Estat espanyol, ja des del 1939. La seva radicalització durant els darrers anys, primer amb l'aparició de Ciutadans i després amb Vox, es deu a la necessitat de donar recanvi a un Partit Popular desprestigiat pels casos de corrupció. Ara bé, que aquestes forces nodreixin el seu discurs dels atacs al poble català i que l'ascens del moviment independentista sigui una font d'inspiració de la catalanofòbia i d'exaltació del projecte espanyolista, tampoc no és cap novetat ni significa que l'independentisme hagi despertat una bèstia que mai havia dormit.    

 

Però, a més, cal defugir la mirada hispanocèntrica i recordar que, malgrat ara tothom s'exalti per l'arribada de Vox a les institucions andaluses, els nostres compatriotes valencians i nord-catalans ja fa anys que combaten les urpes del feixisme. D'una banda, al País Valencià, molt abans de l'aparició de Vox, el feixisme ideològic (blaverisme i grupuscles nazifeixistes) fou encoratjat pel feixisme institucionalitzat (Partit Popular), per tal d'evitar qualsevol articulació del moviment independentista. No oblidem els atemptats contra Joan Fuster ni l'assassinat de Guillem Agulló. D'altra banda, a Catalunya Nord, fa anys que s'enfronten a l'ascens del Front Nacional (actualment Rassemblement National), fins al punt que actualment podria arribar a disputar alcaldies importants com la de Perpinyà, el qual seria un revés molt preocupant per a la supervivència de la llengua i la perseverança del moviment catalanista septentrional.

 

Així doncs, deixem-nos d'alarmismes d'última hora: l'ascens de Vox no és cap novetat rellevant en un règim que s'ha fundat sobre la impunitat i la direcció del feixisme institucionalitzat des de fa vuitanta anys. Això no significa que no existeixi cap amenaça, sinó que sempre hi ha sigut i que, en tot cas, el seu avanç és imparable si no construïm l'únic marc democràtic capaç d'actuar com a mur de contenció antifeixista: la República Catalana independent. Per tant, no caiguem a la trampa d'aquells que ens volen vendre cordons sanitaris que pretenen aïllar Vox, quan no han tingut cap mania en pactar amb Ciutadans a Lleida o amb el Partit Popular a Badalona. El que cal aïllar és el Règim del 78.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?