1.- Escòcia té plenes competències en ensenyament, en infrastructures, sempre se l’ha reconegut com a nació i per tant el dret a decidir el seu futur. També té seleccions nacionals pròpies. Quan s’ha vist alarmat perquè Escòcia podia marxar, el Regne Unit li ha demanat si us plau que, bo i respectant el que decidís, no marxés. Li han promès molt més poder econòmic i polític, la famosa Devoution Max. I malgrat això, 1,6 milions sobre 3,6 milions de votants creuen que el millor era un Estat independent. Què no passaria quan el tracte no és igual d’exquisit?
2.- En proporció, el resultat ha estat del 55% contra el 45%. Aquests 10 punts de distància s’han explicat com un “resultat clar i inapel·lable”. I realment ho és. Ara bé, no costa gaire d’imaginar què pensarien els contraris a la consulta si el Sí-Sí obtingués un 55% dels vots i la resta d’opcions sumessin 45%. De fet, és bastant injust que es parli de fractura social ara que l’independentisme a Catalunya és majoritari. Quan existia com a minoria hi havia una confrontació d’idees però en canvi, aleshores no, aleshores no hi havia fractura. Ara que les tornes han canviat, ara sí resulta que hi ha fractura. Per cert, si alguna cosa no hi ha hagut a Escòcia és ruptura. Famílies senceres anant a votar juntes, unes pel Yes, altres pel No. I diumenge dinaran plegats.
3.- En què quedem? Es poden o no es poden establir paral·lelismes entre Catalunya i Escòcia? Ho dic perquè fins ahir a les sis del matí (quan es van saber els resultats), els favorables a que no es consulti (insisteixo, gent que no vol que es voti) deien que els processos no tenien res a veure. I des d’ahir sí, ja valen els paral·lelismes, per poder vendre-ho com a exemple de sensatesa. Que si van pujar les borses, que si la lliura es va apreciar, que si Escòcia aposta per l’estabilitat… etc, etc… Hauríem de decidir d’una vegada si es pot comparar o no amb altres situacions internacionals. Catalunya no es pot comparar amb Escòcia, d’acord, però aleshores tampoc són vàlides les comparacions que parlen de Balcans i Kossovo.
4.- Mariano Rajoy, cofoi lector de teleprompter, celebra que Escòcia hagi fet un seguiment escrupulós de la legalitat. És cert, això ha anat així. Però és una legalitat que s’ha adaptat a un acord polític. Cal recordar que el Regne Unit no té Constitució (com a compendi de llei de lleis) però si té lleis escrites, evidenment. La llei britànica sobre els dominis territorials d’Unió diu literalment que Escòcia i Anglaterra estaran unides “forever”. Si havien d’estar unides “forever”, com és que es va autoritzar un referèndum que podia posar en risc aquest “forever”? Molt senzill, perquè primer va ser l’acord i darrera hi va anar la llei. Aquí es branda la llei per impedir l’acord.
5.- Continua la diabòlica tendència a vendre els independentistes com a gent que ha perdut la raó mentre que els qui no volen ni tan sols preguntar-ho són persones d’ordre. Venen a dir que Escòcia ha escollit bé i no s’ha deixat portar pel caos. Sense anar més lluny, el número 2 del PSOE, César Luena, va dir que Artur Mas és “un zombie” al que “se li ha anat la olla”. És a dir, ara ha embogit i abans era un home com Déu mana. Sí, el número 2 del PSOE. Regeneració democràtica.
6.- Parlant dels socialistes, tuit de Pere Navarro: “Triomfa el model federal al Regne Unit #nosaltresjahodeiem“. Perquè triomfi el model federal cal que les dues parts federades es reconeguin l’una a l’altra. I en el cas concret Catalunya-Espanya, el que em sospito que passarà amb el federalisme quedava irònicament reflectit en un article titulat “Quan siguem federals” del desembre passat.
I 7.- Efectivament ha parlat la majoria silenciosa. El Yes va fer més soroll i han resultat ser minoria. No hi ha silenci més democràtic que el de les urnes. A Catalunya no pot votar ni la majoria, ni la minoria, ni la sorollosa, ni la silenciosa. L’unionisme celebra el No d’Escòcia, legítima alegria, però les mostres de superioritat moral són intolerables. Venen de gent que no volen que es voti. Els qui volen votar volen que voti tothom, els del Sí i els del No. Els que volen el No, no volen que es voti. Un país que presumeix de no deixar votar no s’hauria de sentir orgullós. S’hauria de sentir avergonyit
