501

"La factura és d'un documental clàssic i el paper rellevant és el d'aquests quatre testimonis: la Carme, la Lluïsa, la Montse i la Teresa"

Avui he vist per segona vegada el documental dirigit per Laia Fàbregas amb guió de Cristina Valentí "501" guanyador del millor curtmetratge del 2009 als Premis Gaudí. Encara m'ha agradat més, el temps l'ha convertit en una metàfora de la crisi.

Tracta del tancament de la fàbrica Levi's situada en un petit poble de la comarca de la Selva. La Levi's va tancar el 2004 però la Laia va esperar quatre anys a rodar el film. Volia una distància que li atorgués objectivitat, més enllà del trauma que significa perdre la feina, de les negociacions sindicals i el rebombori de la premsa en un fet tan significatiu per la vida dels treballadors i per l'economia que generava al seu entorn.

Desgraciadament avui estem acostumats a aquestes notícies, ens dol que els nostres fills ben preparats s'hagin d'anar a buscar la vida lluny de casa, tenim quatre milions d'aturats a Espanya, més de sis-cents mil a Catalunya. Xifres catastròfiques, però xifres; en el treball de Fàbregas ens endinsem en la sensació de pèrdua de quatre dones quatre anys després d'entrar en aquest rànquing tràgic.

La factura és d'un documental clàssic i el paper rellevant és el d'aquests quatre testimonis: la Carme, la Lluïsa, la Montse i la Teresa(a la Levi's la majoria de treballadores eren dones dedicades a la confecció que portaven gairebé vint-i-quatre anys treballant allà). Es juga amb el primer pla, les mirades perplexes, decebudes, plenes d'esperança o senzillament frustrades d'aquestes protagonistes.

En aquell moment (el del tancament) es negava la crisi, però tot i la davallada incipient de la feina, ningú podia sospitar que allò se n'anés en orris perquè els números els sortien, la fàbrica tenia guanys, la productivitat era alta, i aquestes empleades, des de les encarregades a les simples obreres tèxtils, estaven contentes d'una feina ben remunerada, amb horaris bons que els permetien una conciliació familiar perfecta. S'havien adaptat a un sistema de treball americà on se les incitava a participar en activitats comunes després de la feina: practicar esport, fer teatre...

Un bon dia una de les companyes els va dir que hi havia un munt de periodistes a la porta, que li havien dit que tancaven. Així, de cop, van anar acabant els seus respectius torns, una secció de tres-centes, una altra de menys, i successivament es van acomiadar després de complir amb l'horari d'aquell darrer dia.

Més enllà dels quaranta i amb una preparació en un sector a la baixa era difícil trobar un altre lloc de treball. Davant el xoc cadascuna d'aquestes dones va prendre una decisió diferent. Una va anar a acabar el batxillerat en el mateix institut de la filla, això sí, anava amb la seva motxilla unes passes enrere perquè era estrany una estudiant de mitjana edat entre els adolescents.

L'encarregada va marxar a Sri Lanka, justament per ensenyar les treballadores d'allà el que feien aquí, a Bonmatí. Un empresari havia comprat les mateixes màquines i treballava per la mateixa marca, Levi's, però els subministrava el producte a través d'un contracte. Sortia molt més barat. La Lluïsa encara s'esgarrifa quan rememora que es trobaven "taquilles" amb les etiquetes de les companyes, eines marcades amb noms tan familiars. Un cop muntada la fàbrica allà també es va quedar sense feina.

Avui de les quatre, tres tenen feina però tornarien a la Levi's ara mateix. La darrera, que només feia anar les mans segons ella, i que no es va adaptar mai a l'estil de vida laboral americà està sense feina però diu rotunda que no hi tornaria mai més; salta d'una ocupació a una altra però afirma que ha après que ha de fer allò que ella vulgui fer.

Els recomano aquest documental, en petit és la darrera fase de la nostra revolució industrial.

 
 

Comentaris