Ara fa sis mesos, vaig publicar un article en què reflexionava sobre el percentatge necessari per aconseguir la victòria en un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Mentre a nivell mundial –i dins la Commonwealth en particular– el llindar que s’utilitzarà a Escòcia l’any vinent (50% més 1 vot amb una pregunta sense ambigüitats) ha esdevingut el nou estàndard de comparació per a aquest tipus de consultes, el debat sobre una “majoria clara” ha tornat a prendre volada a la Federació canadenca aquest cap de setmana.
Malgrat que la Cort Suprema de la Federació canadenca –equivalent a un Tribunal Constitucional– establí el 1998 que el Quebec no podia exercir una secessió unilateral, també determinà que la resta de la federació estaria obligada a negociar una modificació constitucional sobre la secessió si una “majoria clara” de quebequesos votés favorablement a la independència. De fet, la legislació quebequesa sobre aquesta matèria (coneguda com a Loi 99) estableix que una votació en un referèndum que obtingués el 50% més 1 vot a favor de la independència hauria de ser considerada suficient per començar un procés de secessió.
El govern federal, mitjançant el Ministeri de Justícia, ha presentat una objecció legal contra la Loi 99 aquesta setmana passada, entrant com a nou participant en un recurs judicial iniciat per un activista anglòfon fa 13 anys amb l’objectiu d’invalidar la legislació quebequesa creada l’any 2000. Un dels punts clau de l’objecció federal a la legislació quebequesa és l’establiment unilateral, per part del Quebec, del llindar del 50% més 1 vot per a l’aprovació del plebiscit. En contrast, a nivell federal, la Clarity Act estableix que el govern federal hauria de donar el vistiplau a la pregunta del referèndum i, així mateix, també s’atribueix la competència de jutjar si el resultat de la votació ha establert una “clara expressió de la voluntat d’una clara majoria de població d’una província perquè deixi de ser part del Canadà”.
No obstant això, la defensa presentada pel govern quebequès ha argumentat que la Loi 99 no entra en conflicte amb la Constitució canadenca, sinó que reafirma els “drets fonamentals” dels quebequesos d’acord amb la llei canadenca. Tant el Partit Quebequès, en el govern, com els tres partits de l’oposició a l’Assemblea nacional del Quebec –els Liberals del Quebec, la Coalició Avenir Québec i el Québec solidaire– han coincidit en reafirmar la validesa del llindar del 50% més 1 vot.
A Ottawa, el principal partit de l’oposició a nivell federal, el socialdemòcrata New Democratic Party (NDP), també creu que un resultat del 50% més 1 dels vots emesos en un referèndum seria suficient per iniciar les negociacions sobre la secessió, sempre que el plebiscit es produís sense irregularitats i amb una pregunta clara.
La decisió del govern federal de reobrir les discussions constitucionals sobre aquest afer sensible sembla sorprenent, especialment si es té en compte que el Govern Harper fou l’impulsor, l’any 2006, del reconeixement del Quebec com a nació. No obstant això, cal no confondre els termes del debat: el punt essencial que determinaran els tribunals és si els mecanismes d’un referèndum d’autodeterminació, incloent el seu percentatge d’aprovació requerit, els pot establir unilateralment el Quebec o, si pel contrari, haurien de ser acordats amb el govern federal en tractar-se, potencialment, d’una competència compartida.
Així doncs, mentre el sistema judicial determinarà aquest conflicte competencial, és evident que el concepte de “majoria clara” (entesa com a “majoria qualificada”) serà la víctima directa d’aquesta polèmica actual. D’ara en endavant, donat el model escocès, un cop manifesta la unanimitat dels partits polítics quebequesos i el NDP federal en favor del 50% més 1 vot, cap executiu federal podrà justificar l’arbitrarietat d’una majoria asimètrica per a la victòria d’una de les dues opcions en el benentès que els quebequesos responguin a una pregunta referendària inequívoca.
