45 mil Martínezs

"Espantats, els socialistes han amagat el relator sota la catifa, però almenys estan fora de la foto de Colón. No és poc"

Està clar que El Jueves es va precipitar jubilant anticipadament Martínez el Facha. Estic segur que el gran Kim l'hauria dibuixat entusiasmat a la plaça de Colón de Madrid, amb la bandera a l'espatlla i confraternitzant (aquest diumenge va ressuscitar l'"arriba España" com a salutació, explicava Quico Sallés) amb els 45 mil nacionals que van ocupar el centre de Madrid. Una bandera, una llengua, una identitat, una ideologia. Una. Perquè igual que passava amb Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, no importa quins siguin els ingredients del moviment, ni la sopa de sigles que l'impulsa; el resultat final seran els de sempre cridant el de sempre. 

 

Més coses. Faltava la foto de família i ja la tenim. A Espanya, la dreta i l'extrema dreta són tan indistingibles que, simplement, el que passa és que no hi ha dreta. Aquest paper, que a Euskadi fa el PNB i, a Catalunya, una part del PDeCAT, a Espanya el fa el PSOE. El socialisme espanyol és qui manté les formes democràtiques, assetjat des de dins per les baronies visigòtiques, hidalgos sempre a punt del duel, i també per les mòmies de la transició, arrepapades a les butaques de l'Ibex i les portades d'El País. Espantats, els socialistes han amagat el relator sota la catifa, però almenys estan fora de la foto de Colón. No és poc.

 

 

L'independentisme té una oportunitat, vist el fracàs -relatiu, però fracàs respecte a les expectatives- d'una manifestació que volia comparar-se amb les que s'han fet a Catalunya. Però per aprofitar-la necessita una estratègia transversal que pugui apel·lar al conjunt de la societat catalana i, en segona instància, als demòcrates espanyols. És tard, però no massa tard.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?