4 coses sobre el pacte. I la JEC

"El problema no és el pacte en si sinó el retrocés general amb relació a la potència creadora de l'1-O"

Nota: quan vaig començar a escriure aquest article la JEC encara no s'havia pronunciat sobre el president Quim Torra. Tot just quan va estar enllestit vaig conèixer la notícia. De totes maneres, crec que les reflexions sobre el pacte amb el PSOE tenen un lligam molt estret amb el que suposa la decisió de la JEC.

Normalment un dels primers reptes a l'hora d'escriure un article és triar el tema i l'enfocament. Però en aquest primer article del 2020 això no és problema: està clar que cal parlar del pacte. És tan clar que ni tan sols cal dir a quin pacte ens referim. Així doncs, 4 coses sobre el pacte.

El pacte està generant un debat enorme. Les implicacions polítiques són tantes que és normal que tot tremoli. Però si mirem la forma en què s'està portant a terme aquest debat, ja podem intuir algunes qüestions de fons. En primer lloc és interessant veure els posicionaments que s'estan donant. Per una banda la reacció de la reacció. Era previsible que l'extrema dreta autoritària deixés anar tot el colpisme que porta dintre. La seva ràbia i impotència ens podria fer sentir algun tipus de plaer, però ha de ser momentani. Si l'únic argument a favor del pacte és que no li agrada al "facherio", tenim un problema. En aquesta mateixa lògica podríem dir que no parla gaire bé del pacte el fet que el Grup Godó l'estigui aplaudint amb les orelles. Per una altra banda, crida l'atenció que els Comuns no vegin cap problema en pactar amb el PSOE. El PSOE és casta, el PSOE és neoliberal i el PSOE és tant Règim com el PP. Un fet que ja es va oblidar per poder governar l'ajuntament de Barcelona. No faré trampes i assumiré que la política és complexa, que els contextos, les correlacions de forces i tot plegat poden portar a una posició política a assumir contradiccions. Ara bé: si els Comuns han assumit la contradicció de governar amb el partit que va fer volar pels aires els drets socials a la constitució (recordem la modificació de l'article 135 de la Constitució que va ser qualificada pel mateix Alberto Garzón "un cop d'Estat legal del PPSOE") llavors haurien d'aplicar l'aprenentatge a la seva manera d'analitzar tot l'espectre polític. Em sembla trampós governar amb qui va fer "un cop d'Estat legal" de la mà del PSOE i, a la vegada, seguir dient que Laura Borràs és "la dreta catalana". I si: els convergents no han desaparegut i molts d'ells si poguessin, tornarien a destrossar la sanitat pública com va fer Boi Ruiz. Però recordar això i oblidar que el PSC va ser durant 3 dècades el principal aliat de Jordi Pujol per construir un sistema sanitari opac i corrupte, és fer trampes.

Una altra cosa que grinyola és com ERC afronta el debat al voltant del pacte. En primer lloc s'ha consolidat una tècnica comunicativa que ja fa temps que els republicans assagen: qui critica la seva posició és un "hiperventilat" que viu a la "bombolla de Twitter" i que pertany a "la dreta catalana". Anem per parts. El fenomen de l'hiperventilat no es pot esbandir dient que "són quatre bojos". No m'agrada gens veure com li diuen "traïdor" a Tardà i a Rufián i se li dediquen tota mena d'insults a ERC. Però crec que és un error perdre de vista que hi ha molta gent que ha arriscat molt en l'àmbit personal i que això té un impacte emocional molt gran. No estem parlant de gent que ha votat això o això altre, ni de gent que va anar a enganxar quatre cartells en campanya electoral. Estem parlant de molta gent que fa anys que dedica molts esforços, energies i recursos a una causa comuna, gent que s'ho paga de la butxaca, que va rebre cops, que ha estat perseguida, que ha assumit riscos personals molt forts. S'hauria de tenir una mica més de tacte abans de fer una bossa d'"hiperventilats" i tirar-la al riu. Amb el tema de la "bombolla de Twitter", no caldria perdre de vista que molta de la gent que es queixa i que manifesta el seu malestar a les xarxes és gent que no té al seu abast equips de comunicació, que no té milions per fer campanyes, que no surt cada dia als resums dels TN ni té portaveus a les tertúlies. Crec que l'estratègia de dir "que brodin" però la gent "normal" (la que no està a la bombolla de Twitter) passa d'aquestes coses, és una estratègia perillosa. Potser Twitter és una bombolla però, com totes les bombolles, pot esclatar a la cara. La meva sogra té WhatsApp. No ho perdem de vista. I pel que fa a la qüestió d'etiquetar tothom que discrepa com "la dreta catalana", la cosa posa de manifest problemes. El primer problema és que és mentida: hi ha molta gent d'esquerres que no està satisfeta amb la tàctica d'ERC. La CUP o Poble Lliure, per posar només dos exemples, no la comparteixen gens. Efectivament algú dels Comuns (o d'ERC mateix) posaran en qüestió la puresa d'esquerres de la CUP o Poble Lliure. Molt bé, debatem... però és difícil que surti gaire ben parat d'aquest debat sobre puresa ideològica qui vol fer un govern amb un partit de dretes com el PSOE. El segon problema que comporta arraconar tothom que critica el pacte com "dreta catalana" té una derivada profundament política. Si per defensar el pacte ERC ha de recórrer a les coordenades polítiques del pujolisme, potser vol dir que l'única manera de fer empassar el pacte és des d'aquestes coordenades, oblidant que al país han passat moltes coses que situen els eixos en un nou context.

 

Això últim em fa pensar que el problema no és el pacte en si sinó el retrocés general amb relació a la potència creadora de l'1-O. Poso només un exemple: quan es va convocar el referèndum jo encara era secretari general de Podemos en Catalunya. La lluita que vam haver de fer per tal que la direcció de Madrid entengués la dimensió democràtica i revolucionària que portava implícit l'1-O va ser terrible, però a la vegada, veure companys i companyes totalment aliens a l'independentisme posant-se al capdavant de la lluita per fer front a l'autoritarisme de l'Estat, va ser una de les experiències polítiques més boniques que vaig viure mai. Jo ho he vist amb els meus propis ulls "podemites" de pedra picada obrint col·legis i defensant urnes fins que els va sortir sang. Retornar a l'estratègia reduccionista d'ERC d'assenyalar com "la dreta catalana" a qui no està d'acord amb el pacte comporta, en certa manera, destruir una consciència complexa sorgida de l'1-O.

Si us fixeu, no he escrit sobre el pacte sinó sobre allò que l'envolta. El pacte en si és una abstracció, una inconcreció que pot sortir per qualsevol lloc. Mai sabrem que hagués passat si no s'hagués fet i, a hores d'ara, tot el que es pugui dir sobre el que comporta, és pura especulació. No comparteixo la idea del pacte però no m'atreveixo a afirmar que és un desastre. Entre altres coses perquè no serveix per res. ERC té els diputats i és a ERC a qui correspon prendre la decisió. Una decisió que, agradi o no, és arriscada i que si surt malament, es pot emportar el partit per davant. És ERC qui té el mandat representatiu i si no està representant bé allò que li han encomanat, ja s'ho trobarà. I si encerta, serà que els que no veiem clar el pacte, potser estàvem equivocats. Però com dic: el pacte es fa gràcies a la representació que ERC s'ha guanyat a les urnes.

I pel que fa a la resta, no puc evitar pensar que si alguna cosa ens toca als que no som diputats i als que no formem part de cap "consell nacional", és seguir cultivant el que va néixer l'1-O. Els partits faran i desfaran, s'allunyaran o s'aproparan, però el centre de tot plegat, encara que alguns donarien un braç per tornar al passat, és la consciència nascuda a la porta de les escoles aquell matí d'octubre. I aquell matí teníem clar que hi ha coses que no es poden tolerar. No es podia tolerar que es prohibissin les urnes de l'1-O. I no es pot tolerar que els tribunals postfranquistes tombin un president de la Generalitat triat per les urnes. Punt.

 

Comentaris