300 anys després

"Aquest 2014 ha passat alguna cosa vital, definitiva, útil: finalment hem entès que els catalans volem ser catalans"

Doncs ja hem acabat el tricentenari. Un any intens, viscut apassionadament a tot el país, amb estudis i recerques, amb esdeveniments memorables, amb nous espais patrimonials recuperats, amb recreacions històriques, concerts, teatres i musicals.

Com una glopada d'història, ha ressorgit la lluita d'un poble que se sabia lliure i que es volia lliure. L'aferrissada defensa dels catalans del que consideraven que formava la seva personalitat –les Institucions, els drets, les Constitucions- alçant-se encara avui, més que mai, com una gesta memorable i èpica. "Lluitem per aquells a qui estimem. Pel que fa que casa nostra sigui casa nostra. Pels nostres drets", diu un personatge del musical Fang i Setge. I em sembla una resposta excel.lent. En definitiva, aquells catalans senzillament aspiraven a continuar essent catalans.

Fineixi la nació amb glòria!, cridava el cavaller Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços de 1713. I la nació es va disposar a lluitar amb totes les seves forces. Vam perdre, sí. Ho vam perdre tot, res no va quedar dempeus. Excepte el record d'aquella fi honorable i la llengua que el poble va continuar emprant. Van ser precisament aquests dos elements els que van permetre, gairebé un segle després, que aquella nació renaixés. I comencés un exercici de recuperació de la memòria que ha durat fins avui, en aquest llarg, tenaç i alhora ondulant viatge que venim fent els catalans per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Però aquest 2014 ha passat alguna cosa vital, definitiva, útil: finalment hem entès que els catalans volem ser catalans.

El fet que ho ha canviat tot, i el que ha de ser sempre motiu d'esperança, és que ja sabem què volem ser. Hem tardat 300 anys a saber-ho, poca broma. I ens ha calgut passar per monarquies, repúbliques i dictadures. Poca broma. Resistir dos intents de genocidi com 1714 i 1939 no ho fa qualsevol. Però aquí estem, estrenant el 2015, amb una victòria incontestada: o catalans i independents o espanyols i súbdits del Regne d'Espanya.

I és que 2014 ha estat també un any de gloriosos enterraments: el de la tercera via, el del federalisme i el del catalanisme. Ismes històrics que ja no ens serveixen pel que ara ens proposem ser. Portem segles amb aquelles velles baluernes doctrinals. Les hem esgotades, són la crosta del país nou, jove, que bull a sota i que emergeix inaturable. Que descansin en pau. El dol es dóna per acomiadat.

Per això la independència és molt més que un retorn a casa, és la porta del futur i de l'embat d'un poble que empeny per a canviar-ho tot.

L'any 1992, poc abans de morir, Joan Fuster escrivia: "En l'Europa immediata, els pobles sense estat estem condemnats a l'asfíxia. O al folklore. O a ser relíquies gracioses". L'any 1992!. Fuster i tants i tants d'altres que ens ho havien advertit. Reconeixement etern a tots ells.

Però malgrat aquest lúcids catalans, la majoria, reconeixem-ho, no hi havia arribat, a aquest convenciment. Per això és tan important l'any 2014: dos milions de catalans han votat que no volen morir asfixiats, ni volen ser condemnats a ser una relíquia graciosa i peripatètica. De fet, el que realment van/vam votar el 9N va ser que casa nostra sigui casa nostra.

Estimat lector, ens esperen aventures extraordinàries aquest 2015. Confio que les passem plegats i et desitjo un Molt Bon Any i Estat nous.

 
 

Comentaris