Un dels usatges històrics de les constitucions catalanes, que foren abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V, era el princeps namque. El que aquest usatge establia era el deure de la població catalana de defensar el seu Príncep, en cas que es veiés assetjat per l’enemic, entre d’altres supòsits, tot articulant un sistema d’autodefensa nacional (estrictament interior) de tipus comunitària; és a dir, la defensa no corresponia a un exèrcit professional o de mercenaris, sinó a la població mateixa. Aquest model de defensa comunitària, de fet, té alguns símils arreu del món, com és el cas de Suïssa, dels Estats Units o de Cuba, per posar només alguns exemples coneguts.
Més de tres segles després, i a través de mitjans no violents, la Revolució Catalana que va desencadenar-se a partir de l’1 d’octubre de 2017, va produir que la població es tornés a organitzar per a la defensa nacional, de manera comunitària: els Comitès de Defensa de la República són, a dia d’avui, l’exemple més clar d’autoorganització ciutadana per a la defensa dels drets col·lectius, arrelats a una tradició històrica de lluita i de resistència contra el feixisme i les forces d’ocupació.
Els temps han canviat, i l’experiència històrica ha demostrat l’eficàcia de la resistència pacífica, com a mitjà de lluita col·lectiva. En aquest cas, a més, el que els CDR es disposen a defensar no són els privilegis d’una aristocràcia o els dominis feudals d’uns sectors concrets de la societat, sinó els drets civils, polítics i socials del conjunt del poble català, en la mesura que aquest ha decidit constituir-se en subjecte sobirà d’una nova República Democràtica.
I si haguéssim de buscar un símil republicà al Príncep que mencionen els antics usatges, sens dubte que aquest hauria de ser el President de la Generalitat. Independentment de si l’hem votat, de si el votaríem, o fins i tot sense compartir amb ell i la seva formació política el model de societat al qual aspirem, tot ciutadà que defensi la República hauria de defensar-lo també a ell, amb la mateixa energia i fermesa que si es tractés del President que votaria o que hi compartís el model de país.
L’argument és ben simple: Carles Puigdemont és el resultat de la voluntat democràtica expressada a les urnes el 27S i ratificada a les eleccions imposades del 21D. L’únic poder legítim per destituir-lo és el poble català i, atès que no és el poble, sinó un poder exogen a la sobirania popular (el 155 del govern espanyol) el que l’ha decidit destituir unilateralment, perseguir judicialment i amenaçar amb la presó, les forces democràtiques i republicanes no podem fer altra cosa que defensar-lo incondicionalment. No únicament com a President, o com a persona digna que és, sinó sobretot com a autodefensa dels nostres drets fonamentals i de la nostra voluntat democràtica.
Ara disposem de les eines per fer possible aquesta defensa: tenim els CDR, estesos entre una societat civil organitzada en un teixit d’entitats fortament arrelades al territori, com a eines de mobilització i de defensa popular de la República Catalana al segle XXI. Cal, doncs, tornar a invocar aquell princeps namque, però des del poder sobirà dels nostres temps: des del poble organitzat. I aquest 30 de gener, a les portes del Parlament de Catalunya, tenim una nova ocasió per reactivar el moviment popular republicà, que és el motor i l’única garantia de la victòria republicana contra l’autoritarisme de l’Estat ocupant. Via fora, CDR!
