L’1 d’octubre del 2017 és, oficialment, el dia en què Catalunya actuarà com un Estat i exercirà la sobirania emparant-se exclusivament en la legitimitat dels institucions catalanes. Falten 98 dies per al referèndum d’independència, un dia en què, al marge que guanyi el ‘sí’ o el ‘no’, res no tornarà a ser com abans. El sistema autonòmic de submissió legal, política, econòmica, cultural i fins i tot moral, haurà fet fallida. A Catalunya i també a Espanya. Però molt abans del referèndum Catalunya ja serà, de facto, un Estat en termes morals i polítics. Serà el proper dijous 29 de juny, quan el Parlament de Catalunya farà un gest legal sense precedents i assumirà la continuïtat legítima de la legalitat republicana per declarar nuls tots els consells de guerra sumaríssims i les corresponents sentències del règim franquista aplicades a Catalunya, així com tots els actes de repressió que es van produir. En totat, a Catalunya van ser 63.961 represaliats. D’aquesta manera, donarà compliment a un mandat de les Nacions Unides del 2014, que l’Estat espanyol ha obviat completament.
La cambra catalana aprovarà una llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que posarà fi a la humiliació continuada de víctimes i familiars que va començar la dictadura i que han mantingut els diferents governs espanyols del PP i el PSOE, que durant quatre dècades s’han blindat amb ungles i dents quan algú ha intentat democratitzar l’Estat pel que fa al perdó per la repressió de l’Estat. És cert que aquesta llei arriba injustificablement tard, però no hi ha millor manera de començar a construir un nou Estat que retornant la dignitat i l’honor a un poble. Perquè un Estat és responsable de garantir la dignitat dels seus ciutadans en tots els àmbits de la vida, no només amb serveis materials. El 29 de juny del 2017, el Parlament de Catalunya deixarà clar que la legalitat catalana és la republicana i no pas la franquista. Sense treure valor al referèndum, la votació que tindrà lloc al Parlament s’haurà de considerar com un dels episodis claus en la construcció de la República catalana, perquè implica trencar, definitivament, amb el règim del 78 i el búnquer que protegeix l’herència franquista.
Només es planteja un dubte. La contradicció que suposarà tenir aquesta llei aprovada i que, paral·lelament, algun alcalde del PDeCAT amb la complicitat d’ERC mantingui símbols feixistes als seus carrers amb l’argument que els seus veïns així ho desitgen. Com a mínim, haurà de quedar clar que a la República catalana no hi haurà lloc per a cap símbol que atempti conta la dignitat de cap dels seus ciutadans, ni tampoc contra la mateixa democràcia. Aquesta paradoxa ofensiva, com el règim del 78, també té el compte enrere en marxa.
